El TC avala l'aplicació del 155 (STC 89/2019 i STC 90/2019)
El Tribunal Constitucional ha avalat l'aplicació de l'article 155 CE que es va dur a terme a Catalunya l'octubre de 2017 (STC 89/2019 i STC 90/2019). Tot i que, tristament, era fàcil imaginar-se que la seva Sentència tindria aquest sentit, les implicacions dins l'ordre constitucional espanyol són d'abast similar a les de 2010 amb la Sentència de l'Estatut. El TC ens torna a dir als catalans que el nostre autogovern és una ficció jurídica i, per tant, que el Regne d'Espanya renúncia de nou a ser el nostre Estat.
És important entendre que una Constitució que pretengui perdurar en el temps ha de ser capaç d'adaptar la seva forma a les proves d'estrès que li plantegi la realitat material que regula. El Tribunal Constitucional, de fet, té un paper fonamental en aquesta tasca, ja que és l'òrgan polític -no judicial- que s'ha de pronunciar amb aquesta finalitat. D'una banda, ha de delimitar la realitat material que es desencamina d'allò que pretenia fixar el poder constituent en la norma suprema. De l'altra, ha de protegir aquest mateix poder constituent, d'on prové la seva legitimitat, i saber interpretar el text de manera que encaixi amb les seves manifestacions -per aquest cas, sovint, en tindria prou en apartar-se i traslladar el problema constitucional a les cambres representatives de la sobirania.
* * *
L'any 1978 es produïa un acord
fonamental per al manteniment de l'equilibri constitucional: el reconeixement d'una realitat plural (segona meitat de l'article 2 CE) i l'opció per un text suficientment obert que permetés un desenvolupament posterior (Títol VIII CE). La crisi constitucional de 2010 anava estretament lligada a aquests principis. Quan
el 2006, en relació a un nou Estatut per a Catalunya -que forma part del bloc de constitucionalitat-, la sobirania constituent s'havia pronunciat en totes les seves formes: Parlament de Catalunya, Congrés dels Diputats, Senat i el poble mitjançant
referèndum, el Tribunal
Constitucional hauria d'haver optat per fer un pas al costat. Entendre que la sobirania, el destí de les nacions d'Espanya, no resideix al seu tinter. La
seva funció, com a guardià del text constitucional, és protegir el poder constituent, no suplantar-lo. El 2010, amb la Sentència de l'Estatut (STC 31/2010), es produí aquesta suplantació de la sobirania. Catalunya quedava desemparada d'una constitucionalitat vertaderament acordada amb la seva societat, el que suposa fer saltar pels aires tota legitimitat
constitucional. Es podria parlar de l'inici d’un moment de política en estat
pur o en estat de naturalesa, ja que es troba desvestida del flux de legitimitat constitucional en què normalment es troba acotada tota acció política.
En aquest context no és possible l'exigència del sotmetiment al dret amb els
mateixos termes perquè, tot i que la Constitució formal pot mantenir-se vigent, s'ha
esqueixat l'encaix constitucional des de la seva vessant substantiva.
Molts catalans van rebre la Sentència de 2010 en un sentit molt clar. S'estava dient, fins i tot a qui aleshores creia en les possibilitats del desenvolupament constitucional, que aquesta no podia ser la seva Constitució i,
per tant, el Regne d’Espanya no podia ser tampoc el seu Estat. Espanya estava
renunciant a atendre la seva idiosincràsia, tal
com s'havia compromès amb l’article 2 CE i la configuració del bloc de constitucionalitat de què participen
els Estatuts d'autonomia. S'obria una escletxa de deslegitimació del propi Règim del 78 a Catalunya per on
començaria l'escapament d'aquest fenomen polític en estat pur. Una energia acumulada (la sobirania) que no
troba un altre camí legítim per a manifestar-se. Una
activitat política que ha escapat del control constitucional i l'expressió de la qual depèn en
bona part dels principis morals consolidats en la societat que viu aquesta
situació. Així, un moment polític que en altres societats podria traduir-se en
violència, organitzacions armades o actes agreujats de desobediència civil, a
Catalunya adopta (de moment) l'expressió d'una desobediència civil suau: formes entre el simbolisme i la mobilització
ciutadana, que es barreja amb la pressió conjuntural d’una crisi econòmica
accentuada i l'activitat de sectors contraris al Règim del 78 i s'inicia el que es coneix com el procés, que no és més que una manifestació natural d'aquesta
energia que implosiona en forma de mobilització nacional.
L'Estat no va ser capaç d'interpretar què estava passant, captiu
d'una tradició hermenèutica entorn del fenomen de l'Estat nació a la francesa, la legalitat
constitucional i la unitat i uniformitat d'Espanya (primera meitat de l'article 2 CE). Finalment, l'octubre de 2017 va optar per posar en marxa un
mecanisme de coerció Estatal amb l'objectiu de posar fi a aquesta activitat
política: l’aplicació de l’article 155.
* * *
Tot i existir arguments per a entendre que l'aplicació de l'article 155 va ser inconstitucional (Ridao, 2018; Bernadí, 2019; Urías, 2019), el Tribunal Constitucional ha optat per avalar l'aplicació que se'n va fer en el context de l'octubre de 2017. Disposem ara ja de dues sentències que, sobre la base d'un exemple concret, estableixen un antecedent sobre quines
mesures són constitucionalment admissibles en l’exercici de la coerció estatal sobre les actuals Comunitats autònomes. Unes sentències que, de nou, tornen a llançar un missatge molt clar als catalans en el mateix sentit que ho van fer el 2010: no hi ha més recorregut en el desenvolupament de l'autogovern previst a l'article 2 CE. I, pel que fa l'article 155 CE, el missatge que no és possible desdramatitzar l'amenaça d'aquest
precepte, en tant que mecanisme de control administratiu extraordinari i
homologable, per exemple, al de la Llei Fonamental de Bonn (García de Enterría, 1983), sinó que és ara ja del cert un mecanisme tancat a les hermenèutiques més ben
posicionades sobre el sentit de la Constitució (Govern central, Poder Judicial, Tribunal Constitucional, etc.) per tal que en puguin fer un ús discrecional en atenció a raonaments apodíctics sobre l'interès general d’Espanya o la unitat territorial.
El pronunciament del Tribunal Constitucional no és asèptic
i comporta conseqüències jurídiques i polítiques greus. Cal tenir en compte que, en virtut de l'interès general d'Espanya i en consideració d'una sèrie d'elements fàctics que de cap manera podien ser assimilats als supòsits formals per a l'aplicació de l'article 155 CE (Ridao, 2018; García de Enterría, 1983), es va destituir un Govern
escollit democràticament i es va dur a terme una intervenció total de l'autonomia política i financera a Catalunya, actuacions que s'havien descartat durant el debat constituent. El Govern central, sense cap legitimitat directa sobre
les institucions de Catalunya, va subrogar-se en la totalitat de les seves funcions, va
dissoldre el Parlament i va convocar eleccions. Ara, en declarar-se la constitucionalitat de les mesures adoptades pel Senat, tant pel que fa la forma en què es va procedir com pel seu abast material (ambdós elements suficientment discutibles des de la doctrina jurídica), s'eixampla una mica més la ruptura constitucional iniciada el 2010.
El mateix Tribunal Constitucional que aleshores va dir als catalans que la Constitució no donava cabuda a un determinat desenvolupament del seu autogovern, confirma ara, anant molt més enllà d'aquella consideració, que l'autogovern de Catalunya abasta, ni més ni menys, la durada d'una reunió del Consell de Ministres.
-----------
Ridao Martín, J. (2018). La aplicación del artículo
155 de la Constitución a Cataluña. Un examen de dudosa constitucionalidad. Revista
Vasca de Administración Pública (núm. 111), 169-203.
Bernadí Gil, X. (2019). L'aplicació de l'article 155
de la Constitució espanyola al Govern i l'Administració de la Generalitat de
Catalunya. Revista Catalana de Dret Públic, 21-44.
Urias, J. (2019). El articulo 155 CE: alcance y
límites de una excepción constitucional. Revista Catalana de Dret Públic
(especial 2019), 101-114.
García de Enterría, E. (1983). El ordenamiento estatal
y los ordenamientos autonómicos: sistema de relaciones. Revista de
administración pública (núm. 100-102), 213-291.
Comentaris