Procediment, els requisits i els límits per a presentar una iniciativa legislativa popular.

La constitució espanyola contempla, com no pot ser d’una altra manera en els estats que pretenen adquirir una forma democràtica, que la sobirania recaigui sobre la població i que, per tant, el poble tingui la possibilitat de participar en les decisions polítiques de l’Estat. Aquest dret a la participació política queda regulat constitucionalment de tal manera que “s’exerceix normalment a través de representants i que, excepcionalment, pot ser directament exercida pel poble” (STC 119/1995, de 17 de juliol). Així, el sistema constitucional reserva la representativitat per a l’exercici normal de la participació política dels ciutadans, però contempla la possibilitat d’emprar la democràcia directa o semidirecta, per tal que la població pugui participar d’algunes decisions polítiques sense intermediaris. Tanmateix, caldria apuntar que l’Estat espanyol no és precisament un paradigma d’aquest segon tipus de participació, ja que es guarda prou de fer-ne un ús habitual i, fent un anàlisi comparat, trobaríem molts altres estats on la democràcia directa hi és molt més present (Suïssa en seria un exemple clàssic).

D’aquesta manera, tot i que se n’han celebrat molt pocs en aquest darrer període constitucional, les consultes referendàries exemplificarien una possible via d’exercici de democràcia directa, en el sentit que la participació política afecta la decisió final, sense representants. Un altre mecanisme, que alguns autors senyalen com a mecanisme de participació semidirecta, és la Iniciativa Legislativa Popular (ILP). En aquest cas, es preveu constitucionalment la possibilitat que la ciutadania influeixi de manera directa en l’elaboració d’una llei però se’n reserva la intervenció dels representats enmig del procés (d’aquí la precisió semi). Es tracta d’una via de participació que permet als ciutadans demanar de manera organitzada que pugui iniciar-se un procediment legislatiu per a aprovar una llei que reguli una part o la totalitat d’una matèria concreta i queda regulada per la Llei Orgànica 3/1984, de 26 de març.

Així, la llei que hem esmentat desenvolupa aquest dret reconegut constitucionalment i en fixa els límits formals i materials, que esbrinarem tot seguit. Pel que fa els límits formals, més enllà dels establerts pel procediment que ha de seguir una iniciativa d’aquestes característiques, que exposarem més endavant, s’estableix que la ILP ha de satisfer una quantitat mínima de signatures per tal que el procés pugui avançar. En aquest sentit, qualsevol persona major d’edat inscrita en el cens electoral pot presentar una proposició a la mesa del Congrés dels Diputats però, per ser tramitada necessita el suport explícit de 500.000 persones més que hauran d’aportar la seva signatura (cal apuntar que en altres països aquest mínim de signants és molt menor). D’aquesta manera s’evita una possible saturació de l’ordre del dia del parlament i es confirma de manera efectiva que la proposició tracta un tema rellevant per a un sector de la població. El vessant negatiu d’aquest límit és que és, al seu torn, un límit per a les minories, que han d’estar protegides constitucionalment. D’altra banda, seguint amb els aspectes formals, també hi ha uns límits temporals per a la tramitació de la ILP, ja que el procés de recollida de signatures s’ha de fer en nou mesos, ampliables a dotze, i la tramitació al congrés s’ha de dur a terme en sis mesos, de manera que la ILP té un límit temporal de divuit mesos. La dissolució de les cambres del parlament i la celebració d’eleccions, però, no poden ser un límit per a la ILP, que seguiria endavant un cop es constituís de nou la cambra.

Hem entès, doncs, els límits formals de la ILP que conformen les barreres quantitatives però la llei també estableix un conjunt de límits materials. No totes les matèries poden ser presentades a la mesa del Congrés per a iniciar els tràmits. Es tracta de temes que queden reservats a la iniciativa dels poders executiu i legislatiu habituals, per tal de protegir possibles amenaces de la majoria. Així que, si bé la ILP no atén, potser, de manera suficient a les minories, si que es guarda de la possible tirania de la majoria en matèries que podrien afectar l’interès comú (quan no la seguretat dels ciutadans). És a dir, que per molt que centenars de milers de persones recollissin firmes i proposessin actuar amb violència contra unes altres, malbaratar els recursos, etc., la iniciativa no seguiria el procés per tocar matèries reservades al Congrés. D’acord amb l’article 2 de la LO 3/1984 esmentada, es prohibeix, doncs, la ILP “en matèries pròpies de llei orgànica, tributàries, internacionals, pel que fa a la prerrogativa de gràcia i, finalment, les lleis de planificació econòmica i els pressupostos generals de l’Estat” (Gavara i Roig, pàg. 81). D’altra banda, s’estableix encara un segon límit material decisiu en l’acceptació de la tramitació al Congrés, que no acceptarà a tràmit una ILP que tracti més d’una matèria, o bé una que tracti una matèria de contingut idèntic a una que ja estigui essent discutida o, finalment, una que estigui repetint la iniciativa per a una matèria que ja s’hagi tractat en una mateixa legislatura i que, per tant, s’haurà d’esperar a presentar-la convocades de nou unes eleccions.

Amb tot, i establerts els límits, la llei també regula el procediment pel qual es pot tirar endavant una Iniciativa Legislativa Popular. Hem esmentat que una iniciativa d’aquestes característiques pot ser presentada per qualsevol ciutadà espanyol major d’edat que estigui inscrit en el cens electoral. En primer lloc, la persona, o el grup de persones, que prenguin aquesta iniciativa, hauran de presentar la seva proposició de llei davant de la mesa del Congrés dels Diputats. En aquest primer text presentat en primera instància hi ha de constar ja el text articulat de la llei sobre la matèria per la qual es vol emprendre aquesta iniciativa i una exposició dels motius i detallar els membres que compondran la Comissió Promotora. En segon lloc, el Congrés revisa que el text proposat per la Comissió Promotora no toqui matèries prohibides o entri en conflicte amb algun dels límits formals que hem detallat anteriorment, pel que no acceptaria la tramitació i pel que la Comissió podria interposar un recurs d’empara davant del TC. Si tot és correcte, el Congrés accepta l’inici de la seva tramitació i ho comunica a la Junta Electoral Central. Aquesta, en tercer lloc, notifica a la Comissió Promotora que ja pot començar a recollir signatures, pel que disposarà de nou mesos que, en algun cas, s’han pogut prorrogar tres mesos més. La recollida de les 500.000 signatures s’ha de fer en aquest termini i s’ha de detallar el nom, cognoms i municipi de tots els signataris i s’ha d’entregar a la Junta. Seguidament, la Junta Electoral Central s’encarrega del recompte de les signatures i en presenta el nombre escrutat al Congrés. Finalment, el Congrés publica i inclou la ILP a l’ordre del dia, es compromet a discutir la proposta en un termini de 6 mesos i compensa econòmicament a la Comissió Promotora per les despeses del procés, fins a un màxim de 300.000,00€ , d’acord amb l’article 15 de la llei.

----------------------------

- GAVARA DE CARA, JC. i ROIG BATALLA, A. Sistema constitucional espanyol. Material Docent de la UOC. Barcelona: 2009.
- ALCÁNTARA, M. i MARTÍNEZ, A. Política y gobierno en España. Ed: Tirant lo Blanch. Col.: Ciencia Política. València: 2001.
- INSTITUT D’ESTUDIS AUTONÒMICS. Informe sobre els procediments legals a través dels quals els ciutadans i ciutadanes de Catalunya poden ser consultats sobre llur futur polític col•lectiu. Barcelona: 2013. (pdf)
- STC 119/1995, de 17 de juliol.
- STC 103/2008, d’11 de setembre.
- Constitució Espanyola (CE)
- Llei Orgànica 3/1984, de 26 de març, que regula la Iniciativa Legislativa Popular