Sobre la cultura parlamentària (II). Les idiosincràsies i contradiccions del parlamentarisme
DESCARREGAR ARTICLE EN PDF
El control institucional del parlamentarisme com a superació del control electoral presidencialista
El parlamentarisme és la forma de govern consolidada, fins avui i després d’un llarg procés de gestació, en la nostra cultura democràtica. El nostre és un cas especial, ja que hem viscut molt pocs anys de democràcia. Tot i així, i encara que les constitucions de 1931 o de 1978 incorporessin un contingut polític molt marcat, a nivell tècnic sempre s’ha volgut aprendre dels millors. Així, la forma de govern parlamentària establerta definitivament consolida aquesta cultura tan europea (germànica, si es vol) del parlamentarisme que mira de superar les deficiències del presidencialisme, tot i que, com veurem, no en queda exempt.
El sistema parlamentari supera la divisió de poders sense assassinar-la. Un exemple de com és possible donar una major profunditat material a un valor tot superant les seves barreres formals inicials (veure els paràgrafs dedicats a la democràcia). Si bé la separació dels poders, essencial en qualsevol sistema constitucional il·lustrat, segueix viva; ara aquests ja no estan col·locats d’esquena els uns als altres, sinó que es miren de cara i dialoguen, col·laboren. En altres formes de govern (de tradició anglosaxona) cada poder va per la seva banda i és el poble qui acaba fent de contrapès als seus possibles excessos exercint un control electoral. En el parlamentarisme el poble queda confinat al Parlament, un estament poderosíssim des del qual exercirà el control institucional als altres òrgans constitucionals.
Quina forma dóna més poder al poble i és, per tant, més democràtica? Com veurem, gairebé sempre, acaba essent la voluntat política i la cultura democràtica de les mateixes societats i els seus dirigents -escassa al nostre Estat- qui acaba donant resposta a aquesta qüestió.
La separació estricta de poders amb control electoral (presidencialisme) només adquireix profunditat democràtica si s’evita caure en els vicis detectats anteriorment i si la població gaudeix de les condicions i la informació suficient per exercir un vot realment lliure, ja que la seva expressió sempre quedarà fixada d’una manera excessivament digital (sí o no, aquest o l’altre) durant un període bastant llarg. La col·laboració entre poders del sistema parlamentari pot superar aquesta barrera, ja que la pluralitat política dibuixada als parlaments pot ser una expressió permanent de la voluntat i els interessos del poble i pot actuar com a control institucional permanent a la resta de poders (no només cada quatre anys). Ara bé, si s’estableix un bipartidisme massa marcat (poca pluralitat) o bé la disciplina de partit fa previsible tota l’actuació del parlament (poca expressió real d’aquesta pluralitat) aquestes virtuts democràtiques acaben per minvar a favor, potser, de la primera opció, en què els representants es deuen individualment als seus electors i actuaran sempre (en teoria!) pels seus interessos, no necessàriament idèntics als del partit que els ha ajudat a arribar ser-ne el representant.
Així, realment, la profunditat (democràcia material) s’adquireix només amb el nivell de compromís polític i de representació real que s’estableixi entre els electors i els representants, ja que tant en un sistema com en l’altre, aquesta relació es pot veure traïda fàcilment per l’acció política mateixa. El final, possiblement, també pot ser que estigui a les nostres mans revisar bé les estructures dels partits que votem, ja que, pel que s’ha dit, quanta més cultura democràtica transpiri el mateix partit, més cultura i profunditat democràtica serà traslladada a les nostres cambres representatives.
El Parlament com a centre de gravetat del control institucional i un primer vici
Tot i que sovint no en som del tot conscients, nosaltres no elegim directament el nostre poder executiu. No elegim qui serà el President. La nostra forma de govern posa el parlament com a centre de gravetat de tot el sistema i el poble com el pintor que ha de posar color a les seves parets. El parlament, doncs, dotat de la pluralitat política expressada a les urnes, serà qui tindrà la potestat d’exercir la direcció, el control i el contrapès necessari als altres pilars constitucionals: exercir un fort control institucional. De manera que en cap cas, cal insistir-hi, escollim directament el nostre president, o cap ministre, o cap governant del poder judicial o cap membre de cap alt tribunal. No tenim un control electoral directe des de la ciutadania sobre el poder executiu, nosaltres “només” elegim diputats. Aquesta és la nostra expressió democràtica -que pot ser molta o poca- el control electoral del Parlament. Només amb l’acció dels diputats ens podem veure representats i només amb el recompte de diputats, que acorden votar unes coses o unes altres segons criteris d’oportunitat, es poden emetre judicis sobre la nostra voluntat, pluralitat o preferències polítiques.
En el sistema parlamentari la pluralitat política de la societat queda dibuixada a l’hemicicle, que adquireix, d’entrada, la potestat legislativa. El Parlament, ara si, elegeix el Govern que es posarà al capdavant de l’acció política i de l’Administració pública i s’estableix immediatament la necessitat d’una relació de confiança permanent entre ambdós. El Poder Executiu emergeix, doncs, del Parlament i és responsable davant seu. Aquest gest es duu a terme amb el vot d’investidura. En un pla teòric, el parlament ja ha recollit la pluralitat del pensament polític i les aspiracions de la sobirania popular i té la potestat de donar suport parlamentari a l’acció política del govern. El president de la cambra proposarà un candidat a President del Govern, que haurà de presentar el seu programa de govern i el Parlament donarà suport o no (investirà), ja no a aquesta persona, sinó al seu programa. El Parlament, doncs, escull un President del Govern amb un programa i diposita la seva (la nostra) confiança en aquesta persona perquè el dugui a terme. Per fer-ho, és clar, el President pot nomenar un Govern que actuarà de forma col·legiada, es distribuirà les tasques de direcció i respondrà de manera solidària davant del Parlament.
El sistema d’equilibri institucional és però més extens. El President, que no ha estat escollit pel poble directament sinó pels seus representants, pot dissoldre el Parlament i convocar eleccions, facultat que ve legitimada per vincular la mateixa existència de la cambra a una acció política, que no pot quedar apartada de la centralitat del sistema. Ara bé, a la pràctica, els presidents poden esgotar més o menys els seus mandats en funció de quan els convé convocar eleccions i treure millors resultats. A més, el parlamentarisme manté una distinció entre el Cap d’Estat, que és una figura més aviat simbòlica i representativa del país o la nació, i el President del Govern elegit pel Parlament i dipositari del Poder Executiu. No hi ha unitat, però, en la figura d’aquest Cap d’Estat. El Regne Unit o Espanya mantenen un monarquia sense grans atribucions de poder (ni virtuts personals tampoc) però amb grans atribucions pressupostàries; a Itàlia o Alemanya, en canvi, escullen democràticament el seu President de la República. Tot i que en formes parlamentaries anteriors el Cap d’Estat havia tingut alguna funció executiva, ja no és la nota dominant, de manera que més enllà de les connotacions democràtiques (filosòfiques) no hi ha gaire diferència entre les Monarquies i les Repúbliques Parlamentàries.
D'aquesta relació entre el Parlament i el Govern n'apareix un primer vici del parlamentarisme: allunyar-se de la forma de Govern de Directori. L’arc parlamentari hauria de ser un nucli de debat polític sempre calent, molt plural, que diposités i retirés la seva confiança amb més facilitat a l’acció del Govern o, si més no, que la condicionés molt més, per tal que no arribessin propostes al parlament que només representessin una opció política i no generessin consensos socials. El Parlament hauria de ser, doncs, realment, un contrapès, una cambra que generés respecte al Govern. Massa sovint, però, la majoria parlamentaria és com una malaltia crònica dins l’hemicicle. Actua en bloc i de manera malaltissament amigable amb el Govern, cosa que se’ns presenta com a “estabilitat política” o “estabilitat parlamentària” quan, en realitat, només vol dir descontrol sobre el govern i supeditació política del parlament. Així, la majoria parlamentària (un sol partit o una coalició, tant se val), actua totalment d’acord amb el Govern, fins al punt que aquest impulsa l’actuació de la cambra i no al revés. El Govern té la potestat (compartida) de la iniciativa legislativa, cosa que vol dir que pot proposar lleis al parlament i que, quan la majoria parlamentària actuï com una extensió del Govern, ja pots comptar que les votarà de manera favorable.
El mateix ocorre pel que fa altres poders en què el Parlament ha de nomenar càrrecs i exercir un fort control institucional en nom del poble representat (govern del poder judicial, consells audiovisuals, tribunal suprem, síndics, etc.). L’emmalaltiment del parlament acaba per polititzar la direcció d’aquests òrgans en consonància amb la majoria parlamentària i, per tant, necessitar el suport de la cambra representativa no genera l’efecte de control institucional desitjat.
Malgrat tot, el Govern és políticament responsable davant del parlament. La majoria parlamentària hauria de poder trencar la confiança que hi ha dipositat i aquest, aleshores, hauria de dimitir. El Parlament manté així mecanismes de control sobre el Govern. La majoria d’aquests mecanismes els coneixem, però no tots es duen a terme amb regularitat. Tot i així, la seva existència, la mera possibilitat del seu exercici, ja haurien d’actuar per sí sols com a mecanisme de control, o així podria ser si la majoria parlamentària no actués cegament al costat del Govern. La moció de censura, per exemple, o la qüestió de confiança a la que pot sotmetre’s el President, així com les comissions d’investigació o les preguntes al President que es formulen en sessió parlamentària, són mecanismes de control institucionals, més o menys forts, sobre el poder executiu.
L’emmalaltiment del parlamentarisme, el xou mediàtic i la presidencialització
S'entreveu així un segon vici freqüent en la nostra cultura parlamentària. Més enllà de les mocions de censura o les qüestions de confiança, que no es duen a terme gairebé mai, el control ordinari que els grups parlamentaris exerceixen sobre el Govern, aquesta fiscalització de l’acció de govern tant important per l’equilibri institucional, sovint queda reduït a limitar els vertaders excessos (que no vessi), no tant la seva acció contínua i, sobretot, en vista a la solidificació de la majoria parlamentària, reduïda a un espectacle electoral.
El diàleg ja no és entre el Govern i la cambra sinó entre el Govern i l’oposició. El Parlament ja no fiscalitza el Govern ni exerceix un control institucional en bloc, sinó que l’oposició es dedica a treure les vergonyes a la majoria parlamentària que actua d’acord amb aquest, perquè no té possibilitat de transcendir en les seves decisions. Així, Govern i oposició orientaran les seves intervencions, directament, a la seva audiència, al seu electorat (pensant en les properes eleccions) i forçaran un nou marc dialèctic en què uns i altres ja s’hi sentiran còmodes. La Cambra de representants i l’arena política en general, per dir-ho així, queda convertida en un programa de televisió en què s’intentarà mostrar a l’opinió pública els defectes dels adversaris polítics i les pròpies virtuts. Publicitat, en definitiva, una acció de desgast mediàtic de cara a arribar a formar part d’aquesta majoria parlamentària tan poderosa en comicis posteriors.
El que hauria de ser un camp de batalla intel·lectual dins l’hemicicle que actués com a contrapès institucional del poble (plural) sobre el poder, queda viciat per un executiu amb un braç molt llarg dins l’arc parlamentari, com un tumor, i una oposició que malda per aconseguir minuts televisius. El control institucional parlamentari fa un canvi de destinatari: ja no anirà dirigit al govern, sinó a l’opinió pública. L’activitat de l’oposició, que hauria d’anar dirigida a influir en les decisions de la cambra, passa a ser principalment la d'influir en l’opinió pública de cara les properes eleccions.
El problema essencial d’aquest emmalaltiment és que l’opinió pública no es convenç tant fàcilment amb virtut política, praxi o programa ideològic com amb altres mitjans que escapen de les categories democràtiques i el control públic. Sovint aquests mitjans són a mans privades a les que se’ls atorga així un poder fàctic totalment il·legítim (publicitat, mitjans de comunicació, empreses amb interessos en joc, etc.). També els mitjans de comunicació, passen a ser un "quart poder" excessivament al servei del "primer poder". Els diaris, emissores de ràdio o televisió no busquen ser al capdavant de la informació en un sentit crític i de confrontació al poder, no busquen descriure la realitat, sigui a través dels informatius, programes d’entreteniment (o el futbol mateix!). Es converteixen en un instrument de poder, en grans grups mediàtics de colors marcats i al servei d’un llenguatge i una descripció tendenciosa d’una realitat ideal inexistent.
Aquesta situació no beneficia a ningú, començant per la ciutadania i acabant pels mateixos grups parlamentaris. Principalment perquè institucionalment es fa un pas enrere clar en termes democràtics i, a més, perquè el nivell del debat polític queda greument afectat a la baixa. No s’estimula una virtut parlamentària, sinó que es tendeix cap a una escenificació populista dirigida als electors. Alguns ho fan amb pirotècnia verbal, com podria ser l’exemple de David Fernandez de la CUP, dirigida en el contingut a un electorat molt concret però en les formes a un públic molt ampli (no és estrany que sigui un dels polítics més ben valorats a cada enquesta i a l'alça). Altres opten per discursos excessivament elementals (no direm dirigits a idiotes però sí idiotitzants), construïts a base de titulars encadenats, amb molt pes en el to i molt poc contingut, gairebé prescindint de la línia argumental del debat que s’estigui duent a terme i a mode de míting o de xou televisiu, com l’Albert Rivera de C’s, les cares visibles del PP a Catalunya o, en general, tota aquesta nova corda feixistitzant i amb cada cop més presència (primer mediàtica després als hemicicles). Altres, aprofitant la posició de superioritat i estabilitat parlamentària, cauen en discursos prepotents, amb els que es fan amos de la normalitat o la cordura i miren de deixar de ninots els rivals, tot i saber que en condicions diferents es veurien obligats a fer el mateix o a caure més baix, com podria ser el cas d’Artur Mas i Convergència a Catalunya o el mateix PP a l'Estat Espanyol. També n’hi ha que, directament, es queden fora de joc davant del xou i sense eines, com li ha passat a l’esquerra en general en temps d’excessiva estabilitat política i social o com es troba ara el PSC a Catalunya.
Un parlament menys malalt, més capaç d’exercir un control institucional, més independent, menys danyat per la majoria parlamentària com a extensió del Govern, podria fer brillar segurament altres virtuts que avui en dia costa de veure, ens garantiria una millor cultura política que aniria de la població cap a les institucions i ens estalviaria, si més no, la falta de respecte constant a la nostra intel·ligència que suposa actualment el panorama mediàtic.
De tot aquest xou en podríem anomenar presidencialització o presidencialismament (tant se val, ni una cosa ni l’altre existeixen) del sistema parlamentari. Els diferents grups parlamentaris es veuen forçats (o interessats) a introduir una pràctica política presidencialista dins el sistema parlamentari, fent aparèixer tots els defectes del primer model sense cap de les seves virtuts. Un gir cap a una democràcia de partits, d’individus, encara que sense el vot directe de la ciutadania, amb una forta disminució de l’eficàcia del control institucional del Parlament. La connexió formal entre el poder executiu i el legislatiu actua sense el contrapès d’una cambra capaç de frenar el govern, com hem vist fa un moment. A més, es configura una presentació mediàtica dels representants clarament en clau presidencialista, ja no com a membres d’un parlament sinó directament com a membres d’un futur executiu. No es demana el vot per una opció política i es posa èmfasi en el programa, sinó que es demana el vot per un President, quan no directament evitar que algú altre pugui arribar a ser-ho. Però aquesta manera de presentar els candidats no té el contrapès ni la legitimitat de l’elecció directa dels ciutadans que, realment, no poden exercir un control electoral fort al poder i veuran com els seus vots quedaran repartits en Diputats, que després actuaran en un sentit o un altre i podran arribar a frustrar les seves expectatives, o senzillament es quedaran sense representació (vots nuls, abstencionistes, minories fora la barrera electoral). Aleshores veiem rebequeries quan una coalició treu la majoria a una sola llista en un intent de fer sorgir aquesta frustració als electors (ja de cara a les eleccions de quatre anys després!, no s'esperen ni un dia!).
Una tendència cap a les formes presidencials que ens podria portar a l’extrem que el poder legislatiu fos més dèbil que el poder executiu, quan el nostre sistema està pensat per què el legislatiu mantingui un control institucional a la resta de poders i en nom nostre.
Encaminar-nos
Amb tot, la cultura parlamentària gira entorn d’unes premisses que cal no perdre de vista ja que, com dèiem, sovint el mateix joc polític electoralista o populista al que es veu abocat el mateix sistema fomenta el distanciament amb aquestes normes de joc i alimenta la confusió amb altres fórmules de govern que no ens són pròpies.
En primer lloc, no hi ha res per sobre la voluntat popular i la seva pluralitat política, tota la resta ha d’estar al servei d’aquesta idea, sinó la forma de govern està fallant en la materialització de la forma democràtica d’estat.
En segon lloc, el Parlament i la seva composició en diputats és el centre de gravetat de tot el sistema. Els diputats, en representació de la ciutadania i al servei de les idees exposades en els seus programes polítics tenen un enorme poder de decisió, així com un enorme poder de control, de manera que són figures cabdals (en el tercer article d’aquesta sèrie mirarem de comprendre alguna cosa més sobre els diputats i les seves atribucions). La nostra preocupació, quan anem a votar, hauria de ser aquesta: que la meva ideologia, la meva manera d'entendre allò que és millor per a la societat, tingui molts i bons representants en una cambra en la que es produirà un diàleg polític intens; no que un o altre candidat sigui el President de l'executiu.
Per últim, en termes polítics, el programa de govern a seguir pel President és el nucli entorn del qual gira l’expressió de la sobirania, de manera que totes les opcions polítiques haurien de tenir alguna cosa a dir. La ideologia, doncs, ha d’estar molt per sobre del carisma dels personatges, ja que l’arc parlamentari, els programes dels diferents partits polítics, les atribucions dels diputats i el programa de govern han de ser el combustible que faci funcionar la maquinària de la direcció política, no les promeses que una cara bonica pugui fer al cor d’un poble adolescent. Aquesta hauria de ser (en un pla teòric!) la màxima protecció contra el clientelisme o la intervenció d’altres poders diferents als de la sobirania popular, ja que en última instància el Parlament, legitimat pel vot dels ciutadans, és qui pot marcar definitivament el rumb i el destí de la societat política organitzada sota aquesta forma.
Res més lluny de la realitat, és clar, quan prenem com a exemple les formes parlamentàries europees actuals, totalment supeditades al mercat, alts interessos econòmics d'altres poders fàctics; o quan prenem com exemple el parlamentarisme de casa nostra, emmalaltit pels vicis ja descrits i emmerdat de casos de corrupció de dalt a baix. Tot i així, detectar les filtracions que s’hagi produït en el sistema és fonamental per tal de no repetir els errors i introduir les correccions necessàries que ajudin a aprofundir en termes democràtics (si no s’opta per un sistema nou de cap a peus).
La principal perversió del parlamentarisme, segons l’experiència de la nostra cultura parlamentària a Catalunya i Espanya, ha vingut donada pel sistema electoral i el sistema de partits. S’ha protegit excessivament les majories fins a institucionalitzar grans partits, en detriment del foment de la pluralitat política i la consolidació del Parlament com un nucli de debat potent, separat del poder executiu, i s'ha tendit a voluntat cap a gesticulacions presidencialistes per confondre els electors i guanyar notorietat en aquest xou mediàtic en què s'ha convertit l'escenari polític. Així, s’ha consolidat un sistema de partits perjudicial, gairebé cancerigen i enquistat a nivell estatal, molt emmalaltit en el cas català.
----> Sobre cultura parlamentària (i III). Conclusions: trencar tòpics, aprofundir i evolucionar
El parlamentarisme és la forma de govern consolidada, fins avui i després d’un llarg procés de gestació, en la nostra cultura democràtica. El nostre és un cas especial, ja que hem viscut molt pocs anys de democràcia. Tot i així, i encara que les constitucions de 1931 o de 1978 incorporessin un contingut polític molt marcat, a nivell tècnic sempre s’ha volgut aprendre dels millors. Així, la forma de govern parlamentària establerta definitivament consolida aquesta cultura tan europea (germànica, si es vol) del parlamentarisme que mira de superar les deficiències del presidencialisme, tot i que, com veurem, no en queda exempt.
El sistema parlamentari supera la divisió de poders sense assassinar-la. Un exemple de com és possible donar una major profunditat material a un valor tot superant les seves barreres formals inicials (veure els paràgrafs dedicats a la democràcia). Si bé la separació dels poders, essencial en qualsevol sistema constitucional il·lustrat, segueix viva; ara aquests ja no estan col·locats d’esquena els uns als altres, sinó que es miren de cara i dialoguen, col·laboren. En altres formes de govern (de tradició anglosaxona) cada poder va per la seva banda i és el poble qui acaba fent de contrapès als seus possibles excessos exercint un control electoral. En el parlamentarisme el poble queda confinat al Parlament, un estament poderosíssim des del qual exercirà el control institucional als altres òrgans constitucionals.
Quina forma dóna més poder al poble i és, per tant, més democràtica? Com veurem, gairebé sempre, acaba essent la voluntat política i la cultura democràtica de les mateixes societats i els seus dirigents -escassa al nostre Estat- qui acaba donant resposta a aquesta qüestió.
La separació estricta de poders amb control electoral (presidencialisme) només adquireix profunditat democràtica si s’evita caure en els vicis detectats anteriorment i si la població gaudeix de les condicions i la informació suficient per exercir un vot realment lliure, ja que la seva expressió sempre quedarà fixada d’una manera excessivament digital (sí o no, aquest o l’altre) durant un període bastant llarg. La col·laboració entre poders del sistema parlamentari pot superar aquesta barrera, ja que la pluralitat política dibuixada als parlaments pot ser una expressió permanent de la voluntat i els interessos del poble i pot actuar com a control institucional permanent a la resta de poders (no només cada quatre anys). Ara bé, si s’estableix un bipartidisme massa marcat (poca pluralitat) o bé la disciplina de partit fa previsible tota l’actuació del parlament (poca expressió real d’aquesta pluralitat) aquestes virtuts democràtiques acaben per minvar a favor, potser, de la primera opció, en què els representants es deuen individualment als seus electors i actuaran sempre (en teoria!) pels seus interessos, no necessàriament idèntics als del partit que els ha ajudat a arribar ser-ne el representant.
Així, realment, la profunditat (democràcia material) s’adquireix només amb el nivell de compromís polític i de representació real que s’estableixi entre els electors i els representants, ja que tant en un sistema com en l’altre, aquesta relació es pot veure traïda fàcilment per l’acció política mateixa. El final, possiblement, també pot ser que estigui a les nostres mans revisar bé les estructures dels partits que votem, ja que, pel que s’ha dit, quanta més cultura democràtica transpiri el mateix partit, més cultura i profunditat democràtica serà traslladada a les nostres cambres representatives.
El Parlament com a centre de gravetat del control institucional i un primer vici
Tot i que sovint no en som del tot conscients, nosaltres no elegim directament el nostre poder executiu. No elegim qui serà el President. La nostra forma de govern posa el parlament com a centre de gravetat de tot el sistema i el poble com el pintor que ha de posar color a les seves parets. El parlament, doncs, dotat de la pluralitat política expressada a les urnes, serà qui tindrà la potestat d’exercir la direcció, el control i el contrapès necessari als altres pilars constitucionals: exercir un fort control institucional. De manera que en cap cas, cal insistir-hi, escollim directament el nostre president, o cap ministre, o cap governant del poder judicial o cap membre de cap alt tribunal. No tenim un control electoral directe des de la ciutadania sobre el poder executiu, nosaltres “només” elegim diputats. Aquesta és la nostra expressió democràtica -que pot ser molta o poca- el control electoral del Parlament. Només amb l’acció dels diputats ens podem veure representats i només amb el recompte de diputats, que acorden votar unes coses o unes altres segons criteris d’oportunitat, es poden emetre judicis sobre la nostra voluntat, pluralitat o preferències polítiques.
En el sistema parlamentari la pluralitat política de la societat queda dibuixada a l’hemicicle, que adquireix, d’entrada, la potestat legislativa. El Parlament, ara si, elegeix el Govern que es posarà al capdavant de l’acció política i de l’Administració pública i s’estableix immediatament la necessitat d’una relació de confiança permanent entre ambdós. El Poder Executiu emergeix, doncs, del Parlament i és responsable davant seu. Aquest gest es duu a terme amb el vot d’investidura. En un pla teòric, el parlament ja ha recollit la pluralitat del pensament polític i les aspiracions de la sobirania popular i té la potestat de donar suport parlamentari a l’acció política del govern. El president de la cambra proposarà un candidat a President del Govern, que haurà de presentar el seu programa de govern i el Parlament donarà suport o no (investirà), ja no a aquesta persona, sinó al seu programa. El Parlament, doncs, escull un President del Govern amb un programa i diposita la seva (la nostra) confiança en aquesta persona perquè el dugui a terme. Per fer-ho, és clar, el President pot nomenar un Govern que actuarà de forma col·legiada, es distribuirà les tasques de direcció i respondrà de manera solidària davant del Parlament.
El sistema d’equilibri institucional és però més extens. El President, que no ha estat escollit pel poble directament sinó pels seus representants, pot dissoldre el Parlament i convocar eleccions, facultat que ve legitimada per vincular la mateixa existència de la cambra a una acció política, que no pot quedar apartada de la centralitat del sistema. Ara bé, a la pràctica, els presidents poden esgotar més o menys els seus mandats en funció de quan els convé convocar eleccions i treure millors resultats. A més, el parlamentarisme manté una distinció entre el Cap d’Estat, que és una figura més aviat simbòlica i representativa del país o la nació, i el President del Govern elegit pel Parlament i dipositari del Poder Executiu. No hi ha unitat, però, en la figura d’aquest Cap d’Estat. El Regne Unit o Espanya mantenen un monarquia sense grans atribucions de poder (ni virtuts personals tampoc) però amb grans atribucions pressupostàries; a Itàlia o Alemanya, en canvi, escullen democràticament el seu President de la República. Tot i que en formes parlamentaries anteriors el Cap d’Estat havia tingut alguna funció executiva, ja no és la nota dominant, de manera que més enllà de les connotacions democràtiques (filosòfiques) no hi ha gaire diferència entre les Monarquies i les Repúbliques Parlamentàries.
* * *
D'aquesta relació entre el Parlament i el Govern n'apareix un primer vici del parlamentarisme: allunyar-se de la forma de Govern de Directori. L’arc parlamentari hauria de ser un nucli de debat polític sempre calent, molt plural, que diposités i retirés la seva confiança amb més facilitat a l’acció del Govern o, si més no, que la condicionés molt més, per tal que no arribessin propostes al parlament que només representessin una opció política i no generessin consensos socials. El Parlament hauria de ser, doncs, realment, un contrapès, una cambra que generés respecte al Govern. Massa sovint, però, la majoria parlamentaria és com una malaltia crònica dins l’hemicicle. Actua en bloc i de manera malaltissament amigable amb el Govern, cosa que se’ns presenta com a “estabilitat política” o “estabilitat parlamentària” quan, en realitat, només vol dir descontrol sobre el govern i supeditació política del parlament. Així, la majoria parlamentària (un sol partit o una coalició, tant se val), actua totalment d’acord amb el Govern, fins al punt que aquest impulsa l’actuació de la cambra i no al revés. El Govern té la potestat (compartida) de la iniciativa legislativa, cosa que vol dir que pot proposar lleis al parlament i que, quan la majoria parlamentària actuï com una extensió del Govern, ja pots comptar que les votarà de manera favorable.
El mateix ocorre pel que fa altres poders en què el Parlament ha de nomenar càrrecs i exercir un fort control institucional en nom del poble representat (govern del poder judicial, consells audiovisuals, tribunal suprem, síndics, etc.). L’emmalaltiment del parlament acaba per polititzar la direcció d’aquests òrgans en consonància amb la majoria parlamentària i, per tant, necessitar el suport de la cambra representativa no genera l’efecte de control institucional desitjat.
Malgrat tot, el Govern és políticament responsable davant del parlament. La majoria parlamentària hauria de poder trencar la confiança que hi ha dipositat i aquest, aleshores, hauria de dimitir. El Parlament manté així mecanismes de control sobre el Govern. La majoria d’aquests mecanismes els coneixem, però no tots es duen a terme amb regularitat. Tot i així, la seva existència, la mera possibilitat del seu exercici, ja haurien d’actuar per sí sols com a mecanisme de control, o així podria ser si la majoria parlamentària no actués cegament al costat del Govern. La moció de censura, per exemple, o la qüestió de confiança a la que pot sotmetre’s el President, així com les comissions d’investigació o les preguntes al President que es formulen en sessió parlamentària, són mecanismes de control institucionals, més o menys forts, sobre el poder executiu.
L’emmalaltiment del parlamentarisme, el xou mediàtic i la presidencialització
S'entreveu així un segon vici freqüent en la nostra cultura parlamentària. Més enllà de les mocions de censura o les qüestions de confiança, que no es duen a terme gairebé mai, el control ordinari que els grups parlamentaris exerceixen sobre el Govern, aquesta fiscalització de l’acció de govern tant important per l’equilibri institucional, sovint queda reduït a limitar els vertaders excessos (que no vessi), no tant la seva acció contínua i, sobretot, en vista a la solidificació de la majoria parlamentària, reduïda a un espectacle electoral.
El diàleg ja no és entre el Govern i la cambra sinó entre el Govern i l’oposició. El Parlament ja no fiscalitza el Govern ni exerceix un control institucional en bloc, sinó que l’oposició es dedica a treure les vergonyes a la majoria parlamentària que actua d’acord amb aquest, perquè no té possibilitat de transcendir en les seves decisions. Així, Govern i oposició orientaran les seves intervencions, directament, a la seva audiència, al seu electorat (pensant en les properes eleccions) i forçaran un nou marc dialèctic en què uns i altres ja s’hi sentiran còmodes. La Cambra de representants i l’arena política en general, per dir-ho així, queda convertida en un programa de televisió en què s’intentarà mostrar a l’opinió pública els defectes dels adversaris polítics i les pròpies virtuts. Publicitat, en definitiva, una acció de desgast mediàtic de cara a arribar a formar part d’aquesta majoria parlamentària tan poderosa en comicis posteriors.
El que hauria de ser un camp de batalla intel·lectual dins l’hemicicle que actués com a contrapès institucional del poble (plural) sobre el poder, queda viciat per un executiu amb un braç molt llarg dins l’arc parlamentari, com un tumor, i una oposició que malda per aconseguir minuts televisius. El control institucional parlamentari fa un canvi de destinatari: ja no anirà dirigit al govern, sinó a l’opinió pública. L’activitat de l’oposició, que hauria d’anar dirigida a influir en les decisions de la cambra, passa a ser principalment la d'influir en l’opinió pública de cara les properes eleccions.
El problema essencial d’aquest emmalaltiment és que l’opinió pública no es convenç tant fàcilment amb virtut política, praxi o programa ideològic com amb altres mitjans que escapen de les categories democràtiques i el control públic. Sovint aquests mitjans són a mans privades a les que se’ls atorga així un poder fàctic totalment il·legítim (publicitat, mitjans de comunicació, empreses amb interessos en joc, etc.). També els mitjans de comunicació, passen a ser un "quart poder" excessivament al servei del "primer poder". Els diaris, emissores de ràdio o televisió no busquen ser al capdavant de la informació en un sentit crític i de confrontació al poder, no busquen descriure la realitat, sigui a través dels informatius, programes d’entreteniment (o el futbol mateix!). Es converteixen en un instrument de poder, en grans grups mediàtics de colors marcats i al servei d’un llenguatge i una descripció tendenciosa d’una realitat ideal inexistent.
Aquesta situació no beneficia a ningú, començant per la ciutadania i acabant pels mateixos grups parlamentaris. Principalment perquè institucionalment es fa un pas enrere clar en termes democràtics i, a més, perquè el nivell del debat polític queda greument afectat a la baixa. No s’estimula una virtut parlamentària, sinó que es tendeix cap a una escenificació populista dirigida als electors. Alguns ho fan amb pirotècnia verbal, com podria ser l’exemple de David Fernandez de la CUP, dirigida en el contingut a un electorat molt concret però en les formes a un públic molt ampli (no és estrany que sigui un dels polítics més ben valorats a cada enquesta i a l'alça). Altres opten per discursos excessivament elementals (no direm dirigits a idiotes però sí idiotitzants), construïts a base de titulars encadenats, amb molt pes en el to i molt poc contingut, gairebé prescindint de la línia argumental del debat que s’estigui duent a terme i a mode de míting o de xou televisiu, com l’Albert Rivera de C’s, les cares visibles del PP a Catalunya o, en general, tota aquesta nova corda feixistitzant i amb cada cop més presència (primer mediàtica després als hemicicles). Altres, aprofitant la posició de superioritat i estabilitat parlamentària, cauen en discursos prepotents, amb els que es fan amos de la normalitat o la cordura i miren de deixar de ninots els rivals, tot i saber que en condicions diferents es veurien obligats a fer el mateix o a caure més baix, com podria ser el cas d’Artur Mas i Convergència a Catalunya o el mateix PP a l'Estat Espanyol. També n’hi ha que, directament, es queden fora de joc davant del xou i sense eines, com li ha passat a l’esquerra en general en temps d’excessiva estabilitat política i social o com es troba ara el PSC a Catalunya.
Un parlament menys malalt, més capaç d’exercir un control institucional, més independent, menys danyat per la majoria parlamentària com a extensió del Govern, podria fer brillar segurament altres virtuts que avui en dia costa de veure, ens garantiria una millor cultura política que aniria de la població cap a les institucions i ens estalviaria, si més no, la falta de respecte constant a la nostra intel·ligència que suposa actualment el panorama mediàtic.
De tot aquest xou en podríem anomenar presidencialització o presidencialismament (tant se val, ni una cosa ni l’altre existeixen) del sistema parlamentari. Els diferents grups parlamentaris es veuen forçats (o interessats) a introduir una pràctica política presidencialista dins el sistema parlamentari, fent aparèixer tots els defectes del primer model sense cap de les seves virtuts. Un gir cap a una democràcia de partits, d’individus, encara que sense el vot directe de la ciutadania, amb una forta disminució de l’eficàcia del control institucional del Parlament. La connexió formal entre el poder executiu i el legislatiu actua sense el contrapès d’una cambra capaç de frenar el govern, com hem vist fa un moment. A més, es configura una presentació mediàtica dels representants clarament en clau presidencialista, ja no com a membres d’un parlament sinó directament com a membres d’un futur executiu. No es demana el vot per una opció política i es posa èmfasi en el programa, sinó que es demana el vot per un President, quan no directament evitar que algú altre pugui arribar a ser-ho. Però aquesta manera de presentar els candidats no té el contrapès ni la legitimitat de l’elecció directa dels ciutadans que, realment, no poden exercir un control electoral fort al poder i veuran com els seus vots quedaran repartits en Diputats, que després actuaran en un sentit o un altre i podran arribar a frustrar les seves expectatives, o senzillament es quedaran sense representació (vots nuls, abstencionistes, minories fora la barrera electoral). Aleshores veiem rebequeries quan una coalició treu la majoria a una sola llista en un intent de fer sorgir aquesta frustració als electors (ja de cara a les eleccions de quatre anys després!, no s'esperen ni un dia!).
Una tendència cap a les formes presidencials que ens podria portar a l’extrem que el poder legislatiu fos més dèbil que el poder executiu, quan el nostre sistema està pensat per què el legislatiu mantingui un control institucional a la resta de poders i en nom nostre.
Encaminar-nos
Amb tot, la cultura parlamentària gira entorn d’unes premisses que cal no perdre de vista ja que, com dèiem, sovint el mateix joc polític electoralista o populista al que es veu abocat el mateix sistema fomenta el distanciament amb aquestes normes de joc i alimenta la confusió amb altres fórmules de govern que no ens són pròpies.
En primer lloc, no hi ha res per sobre la voluntat popular i la seva pluralitat política, tota la resta ha d’estar al servei d’aquesta idea, sinó la forma de govern està fallant en la materialització de la forma democràtica d’estat.
En segon lloc, el Parlament i la seva composició en diputats és el centre de gravetat de tot el sistema. Els diputats, en representació de la ciutadania i al servei de les idees exposades en els seus programes polítics tenen un enorme poder de decisió, així com un enorme poder de control, de manera que són figures cabdals (en el tercer article d’aquesta sèrie mirarem de comprendre alguna cosa més sobre els diputats i les seves atribucions). La nostra preocupació, quan anem a votar, hauria de ser aquesta: que la meva ideologia, la meva manera d'entendre allò que és millor per a la societat, tingui molts i bons representants en una cambra en la que es produirà un diàleg polític intens; no que un o altre candidat sigui el President de l'executiu.
Per últim, en termes polítics, el programa de govern a seguir pel President és el nucli entorn del qual gira l’expressió de la sobirania, de manera que totes les opcions polítiques haurien de tenir alguna cosa a dir. La ideologia, doncs, ha d’estar molt per sobre del carisma dels personatges, ja que l’arc parlamentari, els programes dels diferents partits polítics, les atribucions dels diputats i el programa de govern han de ser el combustible que faci funcionar la maquinària de la direcció política, no les promeses que una cara bonica pugui fer al cor d’un poble adolescent. Aquesta hauria de ser (en un pla teòric!) la màxima protecció contra el clientelisme o la intervenció d’altres poders diferents als de la sobirania popular, ja que en última instància el Parlament, legitimat pel vot dels ciutadans, és qui pot marcar definitivament el rumb i el destí de la societat política organitzada sota aquesta forma.
Res més lluny de la realitat, és clar, quan prenem com a exemple les formes parlamentàries europees actuals, totalment supeditades al mercat, alts interessos econòmics d'altres poders fàctics; o quan prenem com exemple el parlamentarisme de casa nostra, emmalaltit pels vicis ja descrits i emmerdat de casos de corrupció de dalt a baix. Tot i així, detectar les filtracions que s’hagi produït en el sistema és fonamental per tal de no repetir els errors i introduir les correccions necessàries que ajudin a aprofundir en termes democràtics (si no s’opta per un sistema nou de cap a peus).
La principal perversió del parlamentarisme, segons l’experiència de la nostra cultura parlamentària a Catalunya i Espanya, ha vingut donada pel sistema electoral i el sistema de partits. S’ha protegit excessivament les majories fins a institucionalitzar grans partits, en detriment del foment de la pluralitat política i la consolidació del Parlament com un nucli de debat potent, separat del poder executiu, i s'ha tendit a voluntat cap a gesticulacions presidencialistes per confondre els electors i guanyar notorietat en aquest xou mediàtic en què s'ha convertit l'escenari polític. Així, s’ha consolidat un sistema de partits perjudicial, gairebé cancerigen i enquistat a nivell estatal, molt emmalaltit en el cas català.
----> Sobre cultura parlamentària (i III). Conclusions: trencar tòpics, aprofundir i evolucionar
Comentaris