Sobre la cultura parlamentària (I). Democràcia i Formes de Govern
DESCARREGAR ARTICLE EN PDF
Per començar
La calma i el refredament polític, l’estabilitat (que diuen alguns) provoquen un adormiment generalitzat entorn del debat conceptual de la nostra vida en comú. Les conjuntures polítiques més convulses, en canvi, posen de manifest dues coses. En primer lloc que la gent, realment, té moltes ganes de saber, d’opinar i de pensar en la societat i en l’organització política. La democràcia, la sobirania, la corrupció a les institucions, la divisió del poder, els drets dels ciutadans, la ciutadania, etc., tothom en vol parlar quan la cosa està calenta. Ara bé, en segon lloc, també surt a la llum que, en general, en sabem molt poc de res de tot això i que existeix una resistència (creixent!) a educar-nos en aquests conceptes i les seves dimensions, així com de confondre’ns mitjançant el domini del llenguatge, la flexibilització i adaptació dels termes i el creuament de debats.
D’aquí que, no per modèstia (no fotem!), tots acabem confosos i entonant els típics “jo no hi entenc de política”, “tots són el mateix”, etc. I d’aquí també que el context sigui un camp de cultiu de bajanades de l’estil “la llista més votada és la que ha de governar”, “els drets són de la gent i no dels territoris”, “lo que de verdad importa a las personas” (que simplement no vol dir res), “nosaltres representem el canvi” (dit pels qui manen o han manat sempre) o, directament, “Venezuela és el dimoni vestit d’home del sac i si et despistes viola els teus fills i et deixa sense cereals per esmorzar”...
No dic res de nou si afirmo que tenim un cacau mental considerable i que els nostres representants polítics estan encantats que així sigui. I la cosa va a més perquè, el final, la dreta més rància fa manifestacions al carrer (sí sí...) per la llibertat!, o entona lemes com “¡no nos vais a hacer callar!” "¡a nosotros no nos callaran!" (és es colmo...); mentre, l’esquerra, a vegades radical a vegades naive, defensa la tradició i el retorn a la vida comunitària d’un passat que no ha existit mai perquè “abans tot era millor i les coses noves són la barbàrie social i la destrucció de la humanitat”.
No cal abastar tants temes, tots discutibles, però pot ser útil parlar, per exemple, de la democràcia i de les formes de govern. Sovint ens conformem amb nocions molt simples del que és la democràcia i, encara més sovint, ni tan sols entenem el funcionament i normes del joc del sistema polític sota el que vivim (Monarquia Parlamentària), cosa que no ajuda a l’hora de prendre les nostres decisions polítiques més elementals, com anar (o no anar) a votar cada quatre anys, què votem quan votem o si això serveix realment per a res.
El sistema parlamentari, si el políssim una mica, té les condicions de possibilitat d’esdevenir una bona opció pel desenvolupament de la nostra cultura política i per a l’aprofundiment de les relacions democràtiques, si no fos que massa sovint no estem a l’alçada del projecte mateix, el nostre comportament polític respon a altres lògiques que no ens són pròpies (la dels malvats de les pel·lícules americanes, per exemple) i que els poders tergiversen els conceptes i l’esdevenir polític per aconseguir gesticulacions i flexions sobre el parlamentarisme mateix, per tal d’adaptar-lo a formes més populistes, menys democràtiques, que els mantinguin al poder amb el beneplàcit o l’adormiment del poble.
Un primer pas doncs, com dèiem, podria ser repassar els conceptes que giren entorn la democràcia i veure les principals formes de govern de les societats (dites) democràtiques.
Democràcia
La democràcia és “el poder del poble”, cosa que sona molt solemne i que en ocasions pot ser un ideal realment interessant, però també és un concepte manipulat i apropiat. De fet, no sabem si respon a cap realitat pràctica viscuda fins a dia d’avui. No existeix una sola resposta pràctica a la idea de “el poder del poble”, perquè no existeix una sola noció teòrica de “poder”, ni una sola noció de “poble”, i és perillós atribuir-se la potestat de definir-se a un mateix com a democràtic i vetar altres concepcions perquè, precisament, es cauria en un comportament antidemocràtic.Vegem-ho:
A grans trets, ens hem de conformar amb la idea que un poble és una comunitat política. Això no exclou res però tampoc ho inclou tot. Un poble existeix quan existeix, la seva realitat és semblant a les sentències de Parmènides (allò de “el que és, és; el que no és, no és”) i en té prou en manifestar-se, en fer alguna demostració d’existència, per poder-n’hi atribuir. Quan un poble es reconeix com a tal, quan s’expressa com a tal, cal necessàriament entendre que darrere d’aquesta expressió, darrera d’aquest autoreconeixement, hi ha vertaderament un poble. En certa manera cal operar amb la certesa Kantiana que darrere qualsevol manifestació (fenomen) existeix una realitat (noümen), que n’és la causa, però que és inaccessible al nostre coneixement. No es pot fer més que una inferència, un salt al buit, confiar que qui vol definir-se com a poble té dret a ser tractat com a tal. Això, certament, obre la possibilitat que qualsevol grup de persones, qualsevol comunitat, vulgui ser considerada així. I no ens ha de fer por, el contrari, una primera manifestació del caràcter democràtic d’una societat és, precisament, la de ser respectuosa amb aquesta possibilitat. Però això, com dèiem, tampoc no ho inclou tot. No cal fer extrapolacions en abstracte de qui és i qui no és un poble, no cal inventar pobles, n’hi ha prou en escoltar els pobles que parlen, tenir l’orella ben parada i restar a l’espera de sentir-ne els diferents cants, i entendre que allà on no hi ha més que silenci, o bé no hi ha ningú, o bé hi ha un poble mut (o silenciat!).
També hi ha problemes a l’hora de definir el poder. Les institucions polítiques són poder. Les administracions públiques són poder. Els cossos de seguretat i repressió amb legitimitat per exercir la violència són poder, més evident fins i tot. Però també els diners són poder, també la informació és poder, també l’educació i la cultura és poder, també les dinàmiques de les societats són poder, la justícia social, la llibertat, la igualtat, l’accés a la sanitat o a la cultura. Àdhuc el llenguatge o les relacions de gènere són poder! A més, tots aquests elements poden ser-hi o no formalment (poden estar escrits o no) i poden aparèixer i desaparèixer materialment (més enllà del què diguin les normes escrites), de manera que és complicat a vegades identificar el poder menys evident i és massa simplista pensar en el poder només com allò que es veu o està escrit.
Hi ha tants elements al tauler de joc que decidir on hi ha aquest “poder del poble” (democràcia) no és una tasca senzilla. No és bo que ens conformem amb pensar que les democràcies només existeixen allà on diu la televisió, o que els països democràtics són aquells on es vota d’una manera determinada, o que no existeix altra forma d’organització democràtica que no passi pels sistemes que hem inventat a Europa. Sovint ens trobem amb sorpreses quan veiem que, a les llistes dels organismes que qualifiquen aspectes democràtics cabdals, hi apareixen països que en altres llistats semblen malvats antidemòcrates. I al revés, algunes de les democràcies més importants del món apareixen a la cua o a mitja taula d’aspectes tant essencials com la igualtat en l’accés a la sanitat o la qualitat i universalitat del seu sistema educatiu.
De què em serveix (pensaríem) viure en un país on formalment gaudeixo de tota la llibertat del món i de les màximes garanties democràtiques a l’hora d’elegir representants si, a la pràctica, moro de gana, no tinc feina i he d’aguantar com alguns dels meus conciutadans, a priori iguals, gaudeixen de condicions de vida centenars de vegades més avantatjoses que les meves? O, per què hauria de voler un sistema més aparentment democràtic, més agradable a la vista d’altres comunitats polítiques que no són la meva, si ja gaudeixo a la pràctica de tot el que necessito per exercir el meu poder com a poble, realitzar-me com a persona i ser feliç?
Per tant, com jo ho veig, la democràcia no és un concepte d’una sola definició, no és una etiqueta que es pugui posar o treure, no és un adjectiu que acompanya de manera absoluta unes comunitats polítiques i d’altres no i en funció de si es pot o no es pot votar; sinó que és un valor, un valor que es construeix aprofundint materialment en molts aspectes, quants més millor.
Així, no s’és o es deixa de ser una democràcia de manera total, sinó que cada una de les institucions, cada comunitat, cada govern, cada organització, té un caràcter més o menys democràtic en funció de com arriba fins al fons material de tots els aspectes que conformen el poder de la comunitat en qüestió i, per tant, la democràcia és un valor que es mesura en graus i en qualitat. La clau, doncs, identificar tots els elements on hi ha en joc una fracció del poder (no només el més evident i aparent) i no escatimar en idees per aprofundir en la praxis per enriquir materialment la democràcia, ja que les formes escrites i les teories poden esperar o definir-se posteriorment.
Tot i així, la ciència política ha establert uns criteris formals (massa excloents potser) per tal de classificar els Estats i ens diu que, el seu caràcter democràtic, ve donat per la Forma d’Estat. Si l’Estat és una conjugació de Poder, Poble i Territori, aleshores en funció de la participació del poble d’aquest territori en el seu poder parlarem d’un Estat Democràtic.
Espanya, per exemple, es defineix com un Estat Social i Democràtic de Dret, però això no vol dir que no hi hagi un dèficit democràtic gravíssim i lesiu en aquest país, donat pel baix perfil de la cultura democràtica, resistent a aprofundir materialment en cap de les direccions esmentades abans. De la mateixa manera, França, es defineix com una República indivisible, laica, democràtica i social, però a França el respecte per la pluralitat lingüística, sense anar més lluny, també troba els seus topalls. En qualsevol cas, les diferents constitucions, que ordenen i formalitzen les Formes d’Estat, són de per sí grans declaracions d’intencions que deixen entreveure el grau de democràcia de què es gaudirà sota el seu mandat. Només cal veure, i convido a fer-ho per jugar una mica, el primer article d’unes quantes d’aquestes constitucions per veure per on van les seves declaracions d'intencions...
Només amb això, qualsevol participació del poble en el seu govern ja convertiria el país en democràtic, d’aquí les limitacions a l’hora de pensar en les democràcies, i que hi ha molts elements de poder i dinàmiques socials que caldria examinar per a reconèixer-ne el grau. Un d’aquests elements (només un!) és la Forma de Govern, els altres els haurem de tractar en futures ocasions.
Formes de govern
Tenim un Estat que, formalment, és un Estat Democràtic (el poble d’un territori té el poder sobre si mateix a través del seu govern), però hi ha formes de govern diferents i cadascuna planteja un enfocament diferent sobre com s’aprofundeix materialment en el caràcter democràtic. Així, les diferents Formes de Govern són, al cap i a la fi, les atribucions que han quedat fixades constitucionalment als òrgans de l’aparell estatal i, per sobre de tot, les relacions que mantindran el Govern (el poder) i el Parlament (el poble, o les seves cambres de representats).
A grans trets, coneixem quatre formes de govern diferenciades: la Parlamentaria, la Presidencial, la Semi-presidencial i la d’Assemblea. Totes tenen les seves virtuts i defectes i cada país ha optat per una o altra forma, però la proximitat entre uns i altres i la contaminació voluntària a la que estem sotmesos en la nostra educació política ens porta sovint a confondre-les. Cal fer un repàs a aquestes quatre Formes de Govern per a detectar els vicis en els nostres judicis polítics i, de passada, veure perquè aquells malvats literaris de què parlàvem a la introducció estan més o menys polititzats en unes cultures polítiques i no en unes altres.
Del Parlamentarisme, per ser l’objecte del proper article, no en direm ara res més. Presentarem les altres tres formes de govern i, aleshores si, les posarem en relació amb la nostra pròpia cultura parlamentària.
L’article 16 de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789, text vinculat a la Il·lustració i la Revolució Francesa, diu que “Tota societat en la qual no estigui establerta la garantia dels drets, ni determinada la separació dels poders, manca de Constitució”. Se’n desprenen, entre d’altres, dues idees interessants. Per un cantó, queda clar que el contingut material de l’organització política té preeminència en front la nomenclatura formal. És a dir, que tu ja pots anar dient que tens un ordre constitucional que, si a la pràctica no es respecten materialment uns elements essencials (drets i divisió de poder), ni tens constitució ni tens res. D’altra banda, se’n desprèn la importància que es donava, en el context de trencament amb l’absolutisme, a la divisió de poders precisament com un d’aquests elements essencials. Amb aquesta idea nasqueren, entre d'altres, les primeres formes de Govern constitucionals presidencials.
El Presidencialisme es caracteritza per aquesta separació estricte i rígida entre els diferents poders. És el sistema que ordena els EUA, per exemple, des de 1787. Es fan eleccions separades, unes per configurar una cambra legislativa, el parlament, i unes altres per elegir el President. Aquestes eleccions tenen una periodicitat fixa, de manera que no es poden alterar segons criteris d'oportunitat ni per la cambra ni pel President mateix. El parlament manté la potestat legislativa de manera separada del poder executiu. El president, d’altra banda, agrupa en la seva persona tot el poder de direcció política, i ho fa legitimat pel fet, precisament, que ha estat el poble qui li ha atribuït aquest poder de manera directa i sent coneixedor que, el mateix poble, pot retirar-li aquest suport. A priori pot semblar que el poder del President és excessiu, per això és imprescindible el joc de balances i contrapoders que es posa en marxa en cada un dels sistemes i que, en aquest cas, pren sentit quan és el Parlament qui basteix la legalitat a la que el President també haurà de sotmetre’s i sobre la que mai tindrà potestat. Així mateix, el poble referendarà les seves actuacions donant o retirant el seu suport mitjançant el vot directe, pel que exercirà un control electoral del poder executiu.
Així, no existeix cap col·laboració (total separació) entre el Parlament i el President, ja que aquest no necessita la confiança de la cambra, que no el pot obligar a dimitir, però tampoc ell no pot dissoldre-la oportunament. Només el poble, en les eleccions pertinents, decidirà els seus representants legals i el seu Cap d’Estat i de Govern. El President, a més, no forma un Govern col·legiat com els que coneixem nosaltres amb responsabilitat solidària davant del Parlament. Ell sol governa, amb l’ajuda dels secretaris o els càrrecs que requereixi, i ell sol és responsable de la direcció política, però només respon davant del poble.
Tot i així, el sistema no està exempt de rareses i imprevistos a la pràctica. Parlament i President sovint han d’aprendre a actuar en sintonia, ja que el primer és qui ha d’aprovar els pressupostos al President, per exemple, o perquè aquest té la potestat de vetar l’aprovació d’algunes lleis. Per tant, tot i mantenir-se com a dos poders ben diferenciats, la seva col·laboració pot arribar a ser més harmònica que la prevista, com veurem, en el nostre sistema parlamentari.
I com afecta aquesta forma de govern a la cultura política dels seus ciutadans? Quines virtuts i quins vicis salten més a la vista? Doncs es podria dir que hi ha una vinculació més que clara entre aquesta forma i l’esperit del protestantisme anglosaxó, del liberalisme més primitiu, del capitalisme fins i tot. És un sistema que reconeix per davant de tot la llibertat incondicionada i igualitària de tots els individus. Tots els ciutadans tenen l’oportunitat d’emetre un vot igualitari (que és molt suposar!), sense ponderacions personals ni circumstancials, sense paternalismes estatals. Els homes i dones lliures són amos del seu destí polític, de manera que el poder haurà de dirigir-se als seus cors i les seves ments si vol guanyar-los com a electors. El sistema respon a la creença que cada un dels individus sabrà considerar què és el que millor li convé, ja no tant responent a un programa o a una ideologia, sinó al que més li convé en cada moment i en cada lloc. L’agregació de totes aquestes manifestacions del bé individual conformaran, en conjunt, el bé col·lectiu, que s’expressarà a les urnes.
Per això és tant important el carisma dels dirigents polítics, els senadors, els fiscals, els jutges, els xèrifs i, en general, tot aquell que es presenti a algunes de les eleccions estatals o regionals d’aquests sistemes; perquè la gent acabarà donant la seva confiança a aquell que els prometi un millor futur per a cada un d’ells, més enllà potser d’una idea general del què convé a la societat o aquell que els ho ha proporcionat fins aleshores (control electoral). Cada un d’aquests càrrecs elegits directament pel poble gaudirà d’un poder amplíssim legitimat pel vot directe de la població, per això aquests càrrecs poden ser el blanc d’oportunistes poderosos (els malvats de la ciència ficció, els lobbies o els think tanks del món real). Atemptar el poder en aquests sistemes és una inversió que només poden permetre’s els qui ja són poderosos a la pràctica, que seran els únics capaços de realitzar campanyes efectives. El camí cap el poder comença i acaba gairebé, per dir-ho així, als mitjans de comunicació, des d’on es fabriquen les imatges i els personatges que poden encarnar les campanyes i on en última instància es veuran les cares, tots ells, en els debats previs al plebiscit final.
El presidencialisme, doncs, és un sistema que a priori respon a ideals altament democràtics, en un cert sentit, però que es torna altament corruptible en altres esferes quan la maquinària dels poders fàctics es posa en marxa, sempre legitimats pel vot dels ciutadans que, encara que se’ls estiguin pixant a la cara, mai podran dir que no eren amos del seu destí i sempre se’ls vendrà la fantasia de l’oportunitat de fer-ho millor en properes eleccions.
La segona de les formes de govern, a camí entre el presidencialisme i el sistema parlamentari, és el que es coneix com a sistema Semi-presidencial o sistema d’executiu dual. És la forma de govern adoptada actualment per països com França, Portugal o Finlàndia. Com que els plats forts pel que fa la cultura política se’ls enduen els sistemes Presidencial i el Parlamentari, ara només en repassarem algunes característiques.
A grans trets, direm que manté l’elecció directa i per separat del President i de la cambra de representants del poble, però el poder executiu queda repartit entre el President i un Govern elegit pel Parlament i que sí que respon davant d’aquest. El President no és responsable davant del Parlament però pot dissoldre’l si considera que està en joc la governança del país. El President, doncs, manté molt poder de decisió, nomena el primer ministre i presideix el consell de ministres, però aquests conformen un govern col·legiat que respon davant del Parlament, l’Assemblea del poble, i davant del President, elegit també pel poble en eleccions separades, com a contrapès. Aquest clima és menys atractiu, si més no, de cara el joc de carismes que esmentàvem fa un moment, ja que influir en la direcció de Govern pot passar per la Presidència, però el control institucional de la cambra de representants del poble actua de repel·lent (en un pla teòric!) de lobbies i think tanks.
Per últim, un sistema gairebé anòmal, l’Assemblea del poble que dicta les lleis i que nomena un Directori, una mena de comitè, que adquireix la potestat governativa amb plena subordinació d’aquesta cambra. Aquest sistema es manté a Suïssa, per exemple, però ja se sap que la confederació helvètica és especial pel que fa la protecció de la voluntat del poble per davant de qualsevol altre principi, encara que el preu que en paguen (gustosament pel que sembla) és una forta restricció de qui forma part del poble. Independentment del cas suís, que manté una espècie molt matisada d’aquest gènere, la idea que rau rere el sistema de Directori és un suposat imperi de la racionalitat, de l’idealisme, les idees i els programes per sobre les passions i els carismes, cosa que apunta en la direcció d’una certa tendència tecnòcrata. Els representants del poble equilibraran les seves idees en dictar les lleis i s’hauran de posar d’acord per nomenar els seus governs que, al seu torn, hauran de respondre de les seves accions davant la cambra, de manera que la col·laboració es produeix gairebé immediatament i es busca un elevat nivell de consens.
Què va abans, l’ou o la gallina? Una cultura política es serveix d’un sistema polític o cada forma de govern orienta la cultura política de cada poble? Caldria revisar-ho perquè, en moments claus de la història (com podria ser el cas català), cal escollir quin model ens va millor. Tot arribarà. En tot cas haurem de pensar quina és actualment la nostra cultura política, la que defineix millor el nostre comportament (sempre polític), si som gent programàtica, si anem de la praxi a les idees o fem el camí contrari, si considerem que existeix un bé col·lectiu més enllà de la simple agregació de cada un dels desitjos individuals (com tenen clar els nord-americans), si la justícia social és alguna cosa més que la llibertat de prendre una decisió cada pocs anys, si ens fiem que les urnes i les cambres representatives puguin assumir pacíficament el pluralisme polític de la nostra societat, etc., i un cop feta aquesta tasca, com dèiem, no oblidar mai que només haurem tractat un dels elements (només un!) de les societats democràtiques i que encara faltarà aprofundir en moltes altres qüestions igual d’importants.
----> Sobre la cultura parlamentària II. Les idiosincràsies i contradiccions del parlamentarisme
Per començar
La calma i el refredament polític, l’estabilitat (que diuen alguns) provoquen un adormiment generalitzat entorn del debat conceptual de la nostra vida en comú. Les conjuntures polítiques més convulses, en canvi, posen de manifest dues coses. En primer lloc que la gent, realment, té moltes ganes de saber, d’opinar i de pensar en la societat i en l’organització política. La democràcia, la sobirania, la corrupció a les institucions, la divisió del poder, els drets dels ciutadans, la ciutadania, etc., tothom en vol parlar quan la cosa està calenta. Ara bé, en segon lloc, també surt a la llum que, en general, en sabem molt poc de res de tot això i que existeix una resistència (creixent!) a educar-nos en aquests conceptes i les seves dimensions, així com de confondre’ns mitjançant el domini del llenguatge, la flexibilització i adaptació dels termes i el creuament de debats.
D’aquí que, no per modèstia (no fotem!), tots acabem confosos i entonant els típics “jo no hi entenc de política”, “tots són el mateix”, etc. I d’aquí també que el context sigui un camp de cultiu de bajanades de l’estil “la llista més votada és la que ha de governar”, “els drets són de la gent i no dels territoris”, “lo que de verdad importa a las personas” (que simplement no vol dir res), “nosaltres representem el canvi” (dit pels qui manen o han manat sempre) o, directament, “Venezuela és el dimoni vestit d’home del sac i si et despistes viola els teus fills i et deixa sense cereals per esmorzar”...
No dic res de nou si afirmo que tenim un cacau mental considerable i que els nostres representants polítics estan encantats que així sigui. I la cosa va a més perquè, el final, la dreta més rància fa manifestacions al carrer (sí sí...) per la llibertat!, o entona lemes com “¡no nos vais a hacer callar!” "¡a nosotros no nos callaran!" (és es colmo...); mentre, l’esquerra, a vegades radical a vegades naive, defensa la tradició i el retorn a la vida comunitària d’un passat que no ha existit mai perquè “abans tot era millor i les coses noves són la barbàrie social i la destrucció de la humanitat”.
No cal abastar tants temes, tots discutibles, però pot ser útil parlar, per exemple, de la democràcia i de les formes de govern. Sovint ens conformem amb nocions molt simples del que és la democràcia i, encara més sovint, ni tan sols entenem el funcionament i normes del joc del sistema polític sota el que vivim (Monarquia Parlamentària), cosa que no ajuda a l’hora de prendre les nostres decisions polítiques més elementals, com anar (o no anar) a votar cada quatre anys, què votem quan votem o si això serveix realment per a res.
El sistema parlamentari, si el políssim una mica, té les condicions de possibilitat d’esdevenir una bona opció pel desenvolupament de la nostra cultura política i per a l’aprofundiment de les relacions democràtiques, si no fos que massa sovint no estem a l’alçada del projecte mateix, el nostre comportament polític respon a altres lògiques que no ens són pròpies (la dels malvats de les pel·lícules americanes, per exemple) i que els poders tergiversen els conceptes i l’esdevenir polític per aconseguir gesticulacions i flexions sobre el parlamentarisme mateix, per tal d’adaptar-lo a formes més populistes, menys democràtiques, que els mantinguin al poder amb el beneplàcit o l’adormiment del poble.
Un primer pas doncs, com dèiem, podria ser repassar els conceptes que giren entorn la democràcia i veure les principals formes de govern de les societats (dites) democràtiques.
Democràcia
La democràcia és “el poder del poble”, cosa que sona molt solemne i que en ocasions pot ser un ideal realment interessant, però també és un concepte manipulat i apropiat. De fet, no sabem si respon a cap realitat pràctica viscuda fins a dia d’avui. No existeix una sola resposta pràctica a la idea de “el poder del poble”, perquè no existeix una sola noció teòrica de “poder”, ni una sola noció de “poble”, i és perillós atribuir-se la potestat de definir-se a un mateix com a democràtic i vetar altres concepcions perquè, precisament, es cauria en un comportament antidemocràtic.Vegem-ho:
A grans trets, ens hem de conformar amb la idea que un poble és una comunitat política. Això no exclou res però tampoc ho inclou tot. Un poble existeix quan existeix, la seva realitat és semblant a les sentències de Parmènides (allò de “el que és, és; el que no és, no és”) i en té prou en manifestar-se, en fer alguna demostració d’existència, per poder-n’hi atribuir. Quan un poble es reconeix com a tal, quan s’expressa com a tal, cal necessàriament entendre que darrere d’aquesta expressió, darrera d’aquest autoreconeixement, hi ha vertaderament un poble. En certa manera cal operar amb la certesa Kantiana que darrere qualsevol manifestació (fenomen) existeix una realitat (noümen), que n’és la causa, però que és inaccessible al nostre coneixement. No es pot fer més que una inferència, un salt al buit, confiar que qui vol definir-se com a poble té dret a ser tractat com a tal. Això, certament, obre la possibilitat que qualsevol grup de persones, qualsevol comunitat, vulgui ser considerada així. I no ens ha de fer por, el contrari, una primera manifestació del caràcter democràtic d’una societat és, precisament, la de ser respectuosa amb aquesta possibilitat. Però això, com dèiem, tampoc no ho inclou tot. No cal fer extrapolacions en abstracte de qui és i qui no és un poble, no cal inventar pobles, n’hi ha prou en escoltar els pobles que parlen, tenir l’orella ben parada i restar a l’espera de sentir-ne els diferents cants, i entendre que allà on no hi ha més que silenci, o bé no hi ha ningú, o bé hi ha un poble mut (o silenciat!).
També hi ha problemes a l’hora de definir el poder. Les institucions polítiques són poder. Les administracions públiques són poder. Els cossos de seguretat i repressió amb legitimitat per exercir la violència són poder, més evident fins i tot. Però també els diners són poder, també la informació és poder, també l’educació i la cultura és poder, també les dinàmiques de les societats són poder, la justícia social, la llibertat, la igualtat, l’accés a la sanitat o a la cultura. Àdhuc el llenguatge o les relacions de gènere són poder! A més, tots aquests elements poden ser-hi o no formalment (poden estar escrits o no) i poden aparèixer i desaparèixer materialment (més enllà del què diguin les normes escrites), de manera que és complicat a vegades identificar el poder menys evident i és massa simplista pensar en el poder només com allò que es veu o està escrit.
Hi ha tants elements al tauler de joc que decidir on hi ha aquest “poder del poble” (democràcia) no és una tasca senzilla. No és bo que ens conformem amb pensar que les democràcies només existeixen allà on diu la televisió, o que els països democràtics són aquells on es vota d’una manera determinada, o que no existeix altra forma d’organització democràtica que no passi pels sistemes que hem inventat a Europa. Sovint ens trobem amb sorpreses quan veiem que, a les llistes dels organismes que qualifiquen aspectes democràtics cabdals, hi apareixen països que en altres llistats semblen malvats antidemòcrates. I al revés, algunes de les democràcies més importants del món apareixen a la cua o a mitja taula d’aspectes tant essencials com la igualtat en l’accés a la sanitat o la qualitat i universalitat del seu sistema educatiu.
De què em serveix (pensaríem) viure en un país on formalment gaudeixo de tota la llibertat del món i de les màximes garanties democràtiques a l’hora d’elegir representants si, a la pràctica, moro de gana, no tinc feina i he d’aguantar com alguns dels meus conciutadans, a priori iguals, gaudeixen de condicions de vida centenars de vegades més avantatjoses que les meves? O, per què hauria de voler un sistema més aparentment democràtic, més agradable a la vista d’altres comunitats polítiques que no són la meva, si ja gaudeixo a la pràctica de tot el que necessito per exercir el meu poder com a poble, realitzar-me com a persona i ser feliç?
Per tant, com jo ho veig, la democràcia no és un concepte d’una sola definició, no és una etiqueta que es pugui posar o treure, no és un adjectiu que acompanya de manera absoluta unes comunitats polítiques i d’altres no i en funció de si es pot o no es pot votar; sinó que és un valor, un valor que es construeix aprofundint materialment en molts aspectes, quants més millor.
Així, no s’és o es deixa de ser una democràcia de manera total, sinó que cada una de les institucions, cada comunitat, cada govern, cada organització, té un caràcter més o menys democràtic en funció de com arriba fins al fons material de tots els aspectes que conformen el poder de la comunitat en qüestió i, per tant, la democràcia és un valor que es mesura en graus i en qualitat. La clau, doncs, identificar tots els elements on hi ha en joc una fracció del poder (no només el més evident i aparent) i no escatimar en idees per aprofundir en la praxis per enriquir materialment la democràcia, ja que les formes escrites i les teories poden esperar o definir-se posteriorment.
Tot i així, la ciència política ha establert uns criteris formals (massa excloents potser) per tal de classificar els Estats i ens diu que, el seu caràcter democràtic, ve donat per la Forma d’Estat. Si l’Estat és una conjugació de Poder, Poble i Territori, aleshores en funció de la participació del poble d’aquest territori en el seu poder parlarem d’un Estat Democràtic.
Espanya, per exemple, es defineix com un Estat Social i Democràtic de Dret, però això no vol dir que no hi hagi un dèficit democràtic gravíssim i lesiu en aquest país, donat pel baix perfil de la cultura democràtica, resistent a aprofundir materialment en cap de les direccions esmentades abans. De la mateixa manera, França, es defineix com una República indivisible, laica, democràtica i social, però a França el respecte per la pluralitat lingüística, sense anar més lluny, també troba els seus topalls. En qualsevol cas, les diferents constitucions, que ordenen i formalitzen les Formes d’Estat, són de per sí grans declaracions d’intencions que deixen entreveure el grau de democràcia de què es gaudirà sota el seu mandat. Només cal veure, i convido a fer-ho per jugar una mica, el primer article d’unes quantes d’aquestes constitucions per veure per on van les seves declaracions d'intencions...
Només amb això, qualsevol participació del poble en el seu govern ja convertiria el país en democràtic, d’aquí les limitacions a l’hora de pensar en les democràcies, i que hi ha molts elements de poder i dinàmiques socials que caldria examinar per a reconèixer-ne el grau. Un d’aquests elements (només un!) és la Forma de Govern, els altres els haurem de tractar en futures ocasions.
Tenim un Estat que, formalment, és un Estat Democràtic (el poble d’un territori té el poder sobre si mateix a través del seu govern), però hi ha formes de govern diferents i cadascuna planteja un enfocament diferent sobre com s’aprofundeix materialment en el caràcter democràtic. Així, les diferents Formes de Govern són, al cap i a la fi, les atribucions que han quedat fixades constitucionalment als òrgans de l’aparell estatal i, per sobre de tot, les relacions que mantindran el Govern (el poder) i el Parlament (el poble, o les seves cambres de representats).
A grans trets, coneixem quatre formes de govern diferenciades: la Parlamentaria, la Presidencial, la Semi-presidencial i la d’Assemblea. Totes tenen les seves virtuts i defectes i cada país ha optat per una o altra forma, però la proximitat entre uns i altres i la contaminació voluntària a la que estem sotmesos en la nostra educació política ens porta sovint a confondre-les. Cal fer un repàs a aquestes quatre Formes de Govern per a detectar els vicis en els nostres judicis polítics i, de passada, veure perquè aquells malvats literaris de què parlàvem a la introducció estan més o menys polititzats en unes cultures polítiques i no en unes altres.
Del Parlamentarisme, per ser l’objecte del proper article, no en direm ara res més. Presentarem les altres tres formes de govern i, aleshores si, les posarem en relació amb la nostra pròpia cultura parlamentària.
* * *
L’article 16 de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789, text vinculat a la Il·lustració i la Revolució Francesa, diu que “Tota societat en la qual no estigui establerta la garantia dels drets, ni determinada la separació dels poders, manca de Constitució”. Se’n desprenen, entre d’altres, dues idees interessants. Per un cantó, queda clar que el contingut material de l’organització política té preeminència en front la nomenclatura formal. És a dir, que tu ja pots anar dient que tens un ordre constitucional que, si a la pràctica no es respecten materialment uns elements essencials (drets i divisió de poder), ni tens constitució ni tens res. D’altra banda, se’n desprèn la importància que es donava, en el context de trencament amb l’absolutisme, a la divisió de poders precisament com un d’aquests elements essencials. Amb aquesta idea nasqueren, entre d'altres, les primeres formes de Govern constitucionals presidencials.
El Presidencialisme es caracteritza per aquesta separació estricte i rígida entre els diferents poders. És el sistema que ordena els EUA, per exemple, des de 1787. Es fan eleccions separades, unes per configurar una cambra legislativa, el parlament, i unes altres per elegir el President. Aquestes eleccions tenen una periodicitat fixa, de manera que no es poden alterar segons criteris d'oportunitat ni per la cambra ni pel President mateix. El parlament manté la potestat legislativa de manera separada del poder executiu. El president, d’altra banda, agrupa en la seva persona tot el poder de direcció política, i ho fa legitimat pel fet, precisament, que ha estat el poble qui li ha atribuït aquest poder de manera directa i sent coneixedor que, el mateix poble, pot retirar-li aquest suport. A priori pot semblar que el poder del President és excessiu, per això és imprescindible el joc de balances i contrapoders que es posa en marxa en cada un dels sistemes i que, en aquest cas, pren sentit quan és el Parlament qui basteix la legalitat a la que el President també haurà de sotmetre’s i sobre la que mai tindrà potestat. Així mateix, el poble referendarà les seves actuacions donant o retirant el seu suport mitjançant el vot directe, pel que exercirà un control electoral del poder executiu.
Així, no existeix cap col·laboració (total separació) entre el Parlament i el President, ja que aquest no necessita la confiança de la cambra, que no el pot obligar a dimitir, però tampoc ell no pot dissoldre-la oportunament. Només el poble, en les eleccions pertinents, decidirà els seus representants legals i el seu Cap d’Estat i de Govern. El President, a més, no forma un Govern col·legiat com els que coneixem nosaltres amb responsabilitat solidària davant del Parlament. Ell sol governa, amb l’ajuda dels secretaris o els càrrecs que requereixi, i ell sol és responsable de la direcció política, però només respon davant del poble.
Tot i així, el sistema no està exempt de rareses i imprevistos a la pràctica. Parlament i President sovint han d’aprendre a actuar en sintonia, ja que el primer és qui ha d’aprovar els pressupostos al President, per exemple, o perquè aquest té la potestat de vetar l’aprovació d’algunes lleis. Per tant, tot i mantenir-se com a dos poders ben diferenciats, la seva col·laboració pot arribar a ser més harmònica que la prevista, com veurem, en el nostre sistema parlamentari.
I com afecta aquesta forma de govern a la cultura política dels seus ciutadans? Quines virtuts i quins vicis salten més a la vista? Doncs es podria dir que hi ha una vinculació més que clara entre aquesta forma i l’esperit del protestantisme anglosaxó, del liberalisme més primitiu, del capitalisme fins i tot. És un sistema que reconeix per davant de tot la llibertat incondicionada i igualitària de tots els individus. Tots els ciutadans tenen l’oportunitat d’emetre un vot igualitari (que és molt suposar!), sense ponderacions personals ni circumstancials, sense paternalismes estatals. Els homes i dones lliures són amos del seu destí polític, de manera que el poder haurà de dirigir-se als seus cors i les seves ments si vol guanyar-los com a electors. El sistema respon a la creença que cada un dels individus sabrà considerar què és el que millor li convé, ja no tant responent a un programa o a una ideologia, sinó al que més li convé en cada moment i en cada lloc. L’agregació de totes aquestes manifestacions del bé individual conformaran, en conjunt, el bé col·lectiu, que s’expressarà a les urnes.
Per això és tant important el carisma dels dirigents polítics, els senadors, els fiscals, els jutges, els xèrifs i, en general, tot aquell que es presenti a algunes de les eleccions estatals o regionals d’aquests sistemes; perquè la gent acabarà donant la seva confiança a aquell que els prometi un millor futur per a cada un d’ells, més enllà potser d’una idea general del què convé a la societat o aquell que els ho ha proporcionat fins aleshores (control electoral). Cada un d’aquests càrrecs elegits directament pel poble gaudirà d’un poder amplíssim legitimat pel vot directe de la població, per això aquests càrrecs poden ser el blanc d’oportunistes poderosos (els malvats de la ciència ficció, els lobbies o els think tanks del món real). Atemptar el poder en aquests sistemes és una inversió que només poden permetre’s els qui ja són poderosos a la pràctica, que seran els únics capaços de realitzar campanyes efectives. El camí cap el poder comença i acaba gairebé, per dir-ho així, als mitjans de comunicació, des d’on es fabriquen les imatges i els personatges que poden encarnar les campanyes i on en última instància es veuran les cares, tots ells, en els debats previs al plebiscit final.
El presidencialisme, doncs, és un sistema que a priori respon a ideals altament democràtics, en un cert sentit, però que es torna altament corruptible en altres esferes quan la maquinària dels poders fàctics es posa en marxa, sempre legitimats pel vot dels ciutadans que, encara que se’ls estiguin pixant a la cara, mai podran dir que no eren amos del seu destí i sempre se’ls vendrà la fantasia de l’oportunitat de fer-ho millor en properes eleccions.
* * *
La segona de les formes de govern, a camí entre el presidencialisme i el sistema parlamentari, és el que es coneix com a sistema Semi-presidencial o sistema d’executiu dual. És la forma de govern adoptada actualment per països com França, Portugal o Finlàndia. Com que els plats forts pel que fa la cultura política se’ls enduen els sistemes Presidencial i el Parlamentari, ara només en repassarem algunes característiques.
A grans trets, direm que manté l’elecció directa i per separat del President i de la cambra de representants del poble, però el poder executiu queda repartit entre el President i un Govern elegit pel Parlament i que sí que respon davant d’aquest. El President no és responsable davant del Parlament però pot dissoldre’l si considera que està en joc la governança del país. El President, doncs, manté molt poder de decisió, nomena el primer ministre i presideix el consell de ministres, però aquests conformen un govern col·legiat que respon davant del Parlament, l’Assemblea del poble, i davant del President, elegit també pel poble en eleccions separades, com a contrapès. Aquest clima és menys atractiu, si més no, de cara el joc de carismes que esmentàvem fa un moment, ja que influir en la direcció de Govern pot passar per la Presidència, però el control institucional de la cambra de representants del poble actua de repel·lent (en un pla teòric!) de lobbies i think tanks.
* * *
Per últim, un sistema gairebé anòmal, l’Assemblea del poble que dicta les lleis i que nomena un Directori, una mena de comitè, que adquireix la potestat governativa amb plena subordinació d’aquesta cambra. Aquest sistema es manté a Suïssa, per exemple, però ja se sap que la confederació helvètica és especial pel que fa la protecció de la voluntat del poble per davant de qualsevol altre principi, encara que el preu que en paguen (gustosament pel que sembla) és una forta restricció de qui forma part del poble. Independentment del cas suís, que manté una espècie molt matisada d’aquest gènere, la idea que rau rere el sistema de Directori és un suposat imperi de la racionalitat, de l’idealisme, les idees i els programes per sobre les passions i els carismes, cosa que apunta en la direcció d’una certa tendència tecnòcrata. Els representants del poble equilibraran les seves idees en dictar les lleis i s’hauran de posar d’acord per nomenar els seus governs que, al seu torn, hauran de respondre de les seves accions davant la cambra, de manera que la col·laboració es produeix gairebé immediatament i es busca un elevat nivell de consens.
* * *
Què va abans, l’ou o la gallina? Una cultura política es serveix d’un sistema polític o cada forma de govern orienta la cultura política de cada poble? Caldria revisar-ho perquè, en moments claus de la història (com podria ser el cas català), cal escollir quin model ens va millor. Tot arribarà. En tot cas haurem de pensar quina és actualment la nostra cultura política, la que defineix millor el nostre comportament (sempre polític), si som gent programàtica, si anem de la praxi a les idees o fem el camí contrari, si considerem que existeix un bé col·lectiu més enllà de la simple agregació de cada un dels desitjos individuals (com tenen clar els nord-americans), si la justícia social és alguna cosa més que la llibertat de prendre una decisió cada pocs anys, si ens fiem que les urnes i les cambres representatives puguin assumir pacíficament el pluralisme polític de la nostra societat, etc., i un cop feta aquesta tasca, com dèiem, no oblidar mai que només haurem tractat un dels elements (només un!) de les societats democràtiques i que encara faltarà aprofundir en moltes altres qüestions igual d’importants.
----> Sobre la cultura parlamentària II. Les idiosincràsies i contradiccions del parlamentarisme
Comentaris