Sobre la cultura parlamentària (i III). Conclusions: trencar tòpics, aprofundir i evolucionar

DESCARREGAR ARTICLE EN PDF
 

No era possible amb aquest format entrar més a fons en les qüestions que s’han presentat. Han quedat formes de govern per analitzar, molts conceptes a l’aire que es podrien debatre i s’ha obviat la pregunta fonamental de si no és possible crear nous sistemes per organitzar el poder, per no parlar que s’ha deixat tota la qüestió d’economia política totalment al marge (i en un debat així és indispensable tenir en compte també ideologies més liberals, més socialdemòcrates o més marxistes, però no es pot arribar a tot arreu). En part, no es podia anar més enllà perquè només es volia assenyalar que, probablement, tenim l’oportunitat d’introduir correccions amb un potencial de ruptura i aprofundiment molt majors del què pensem, potser també finalment en termes d’ideologia político-econòmica o filosofia política. Cal en tot cas veure bé d’on venim, quines eines tenim, quina mena de societat som i què en podem fer de tot això.

Interessava veure aquesta forta oposició entre dues cultures polítiques, la presidencialista i la parlamentària, l’anglosaxona i la continental; amb fonamentacions filosòfiques i històriques molt diferenciades, i la contaminació constant a la què ens veiem sotmesos des de la cultura anglosaxona (fins i tot a través del cinema, sí), sovint al servei dels nostres propis dirigents per tal d’afirmar posicions de poder que no els corresponen. Possiblement tenim un sistema parlamentari enrevessat i corromput, una confusió generalitzada sobre el nostre poder com a ciutadans, un escepticisme marcat sobre la realitat i eficàcia de la nostra representació i influència sobre el poder i això sigui degut a aquests transvasaments i a les deficiències que hem observat en el sistema.

És normal que ni tan sols els malvats de les fantasies de ciència ficció de què parlàvem de bon començament es vegin amb cor d'atacar per aquí en la nostra ficció. Mentre, als guionistes americans els sembla un pas normal. Aquí es perdrien entre tanta burocràcia, tant sistema de balances i contrapoders i la idiotesa en general dels discursos. En el nostre univers polític els surt més a compte deixar córrer la idea d’influir en posicions amb elecció directa dels ciutadans i optar per fer la seva, directament. Aprofitar que el sistema és tan carregós que, abans no s’hagi posat en marxa per atrapar-los, ja s’hauran endut tot el botí o destruït ves a saber què. No m’imagino l’Emperador de la Guerra de les Galàxies, aquell que vol dominar el Senat on hi ha representants dels sistemes planetaris i crear un imperi (sí sí, ho heu llegit bé), jugant la seva partida dialèctica en un sistema parlamentari, al costat de figures de consistència retòrica i tradició militar com Soraya Sánchez de Santamaria (per posar exemple):

- Crearé un imperio que...
- A ver, primero habrá que ver qué dice la constitución al respecto y esperar el fallo del Tribunal Constitucional dentro de seis años por el recurso que pusimos contra el traje del Sr. Bader que da mucho susto…
- Tengo el apoyo del Senado e insisto que crearé un imperio de clones para…
- Sí, sí, pero ¿en tu DNI qué pone? ¿Eh? Andando a otra galaxia capuchas...

* * *

La nostra és una altra cultura política. Més democràtica en alguns aspectes. Menys flexible en uns altres. Els americans, per exemple, no tenen problema en adaptar les normes al moment, segons les circumstàncies, sempre a favor d'allò que interessi a cadascú en cada ocasió. Sense manies. No els fa tanta por adaptar les formes a la realitat i, per tant, no hi ha més planificació social que la introduïda per cada comunitat, per cada individu, en cada moment, i sabent que pot canviar demà. La idea és que el final, de tota aquest esdevenir de relacions, de tota aquesta praxi en llibertat, en resultarà la societat més justa possible, no en termes de justícia social com l’entenem nosaltres potser, però sí en termes de justícia retributiva: cadascú acaba per tenir allò que es mereix, sigui èxit personal, èxit com a societat o fracàs en ambdós aspectes. La primacia de la llibertat per sobre d’altres valors (com la igualtat per exemple).

Als europeus continentals, en canvi, o a una bona part de nosaltres, ens sembla que aquest no és el sentit de la justícia. Som, tradicionalment, un xic més marxistes (què hi farem?) quan no simplement socialdemòcrates. Tendim a creure que no es pot parlar de justícia quan no tothom parteix de les mateixes condicions i, per això, ens fa més por deixar que la realitat faci a mercè de les formes, ens sembla salvatge. D’aquí la importància que l’estat no només representi als individus un a un, sinó que representi els individus i les seves circumstàncies, ponderi, introdueixi correctors, que la igualtat també sigui un valor a l’alçada de la llibertat, encara que sovint on hi ha una cosa no hi pugui haver l’altra. Per contra, tenim sistemes més tancats, més supeditats a les normes i potser excessivament burocràtics que ofereixen poc marge de maniobra. Sistemes que donen una resposta prou justa als problemes socials previstos però que sovint es veuen superats per la realitat i no poden actuar amb suficiència davant de problemes socials reals que no s’havien previst (o que s’havien obviat per la incompetència o la malícia d’aquells a qui encomanem la tasca de preveure aquestes coses).

Així encara s’entén més que la dreta, la més tradicional-fastigosa i evident o la més subtil innovadora-idiotitzant, es postuli constantment a favor d’aquesta confusió amb la forma de govern de l’altre cantó de l’oceà i s’hi acosti amb tòpics i distorsions introduïdes pel seu llenguatge que, mica en mica, va calant fons i, a mode de basos comunicants, acaba generant un marc conceptual comú i apareixent en boca de qui menys esperes. És un interès clar dels més liberals que això sigui així, ja que en un marc de relacions lliures parteixen de posicions avantatjoses o poden aconseguir-les en perjudici de sectors més desfavorits. Per això, davant de grans proclames populistes basades la llibertat dels individus, cal revisar realment què hi ha en joc. Molts cops les coses no són allò que semblen.

*  *  *

Cal recuperar l’esperit del parlamentarisme. Posar la voluntat del poble al centre de tot el sistema. Cal aconseguir que la ciutadania participi molt més de les decisions que afectaran el rumb i el destí de la comunitat política de què formen part. Introduir més elements de participació directa i control electoral i, sobretot, aconseguir estar molt més ben representats, amb un sistema de partits que no sigui cancerigen per la societat i sigui realment una manifestació de la pluralitat de pensament. Que el poble tingui un major control institucional de tots els racons on hi hagi poder (“poder del poble”, recordem?).

Per això necessitem molt millors representants, més controlats per la ciutadania i exercint vertaderament un servei públic en la formulació dels nostres interessos. Uns representants millors no perquè en triem uns altres (que també), sinó perquè posem una barrera institucional als que no ens serveixen i una altra als que podrien corrompre’s i no servir.

D’entrada, cal eliminar la possibilitat de les majories absolutes del sistema. Si volem recuperar l’esperit del parlament, que sigui una cambra plural en diàleg constant amb el Govern, a mode de contrapès, no una pantomima mediàtica dirigida a l’espectacle televisiu i sense possibilitat de condicionar cap decisió política fins que no ens toca votar de nou, el cap de quatre anys. Perquè si cedim la nostra direcció política durant quatre anys sencers no és perquè des de l’endemà de les eleccions i fins els següents comicis no vulguem saber-ne res, sinó perquè considerem que així estem intervenint, cada dia!, a través del control del Parlament. Si no és així, apartin-se que venim! Com a ciutadans no podem renunciar a la política ni a la direcció de la cosa pública, ni una sola hora d’un sol dia, i ni molt menys a favor de ningú.

D’altra banda cal exigir un control democràtic dels partits, ben contrarestat amb una forta fiscalització de l’administració pública. Avui en dia encara és massa difícil observar amb transparència el conjunt de l’actuació política d’un partit vers alguns sectors de la població i comprovar que, aquests, no estiguin al seu torn finançant aquests partits o beneficiant-se de la seva actuació com a governants. Els mateixos partits haurien de controlar els mandats i els càrrecs als que pot presentar-se cada membre i s’hauria de controlar socialment, després d’aquests mandats, on poden i on no poden exercir professionalment.

Sorgeix així un dels primers tòpics que ens disposàvem a tractar, aquesta idea que vessa de sectors més conservadors cap a la resta de la societat: “per què no permetre que algú tingui una llarga carrera política si és un actiu important dins el partit”? Senzillament: pel bé del sistema. Perquè l’individu, d’entrada, dins l’estructura del partit, no hauria de ser un actiu polític. Perquè en un sistema de programes, la gent hauria d’elegir segons la seva idea compartida del bé comú, debatuda, escrita, fixada ideològicament; no segons la cara bonica o les paraules ben presentades a la televisió d’un ninot de fira. A més, les persones, totes, amb càrrecs o no, les d’un partit o les d’un altre, són corruptibles. Totes. Un partit polític no ha de pretendre pensar o vendre a la ciutadania que els corruptes són a les altres files i que ells són persones perfectes, pures, que no cometen mai errors. Un partit ha d’admetre que tothom! pot cometre errors i bastir-se dels mecanismes suficients per a preveure-ho, per evitar-ho i per rescabalar els perjudicis de manera immediata. Una manera evident de fer això és limitar els mandats. Que corri l’aire!

De la mateixa manera, també pot ser interessant revisar els judicis que ens mereixen els representants que no ens agraden per les seves condicions personals, ja que també són tòpics polítics introduïts en aquests basos comunicants. "No té ni estudis", "No sap parlar llengües", "Parla d'una manera estranya", "Va en cadira de rodes", "Fa cara de papanates". No és millor representant del poble algú que té estudis que algú que no els té, ni algú que parla molts idiomes, ni qui té les cames o la cara més a lloc. Els càrrecs electes ho són per les seves idees i per la seva funció de "traslladadors" dels interessos de la gent a les institucions. Els estudis se'ls ha de requerir als càrrecs tècnics, igual que els idiomes, i les preferències estètiques físiques haurien de quedar al marge. L'agradabilitat o repulsió en vers d'un càrrec electe es troba en el contingut del seu discurs (això no vol dir que les formes no afectin el contingut, però una cosa són les formes d'un discurs i l'altra la forma de la cara de qui el fa).

*  *  *

D’aquí també que la figura dels representants del poble sigui tan important dins aquest sistema i tan imprescindible definir el seu paper dins la societat. Que la població ens adonem que són les úniques persones en qui dipositem el control institucional del poder. No elegim governants, cal insistir en això, elegim representants del nostre univers cognitiu, representants de la nostra idea del bé comú, representants dels nostres interessos com a societat, no presidents o ministres.

En un sistema parlamentari ideal, ben construït, en què no hi ha majories absolutes, en què la cambra ens representa i actua vertaderament de contrapès al govern, en què els diputats tenen mandats limitats pel seu propi partit i els partits són partits nets i transparents, molts altres dels tòpics que es posen darrerament sobre la taula també caldria que fossin revisats.

El sou d’un càrrec electe, per exemple. En un moment d’emergència social com l’actual ha quallat la idea que un diputat o un regidor ha de cobrar el sou mínim, o dos cops el sou mínim (o tres, és igual). És normal que la indignació de veure els nostres veïns en situacions d’una precarietat impròpia de la riquesa interior real (i mal repartida!) aixequi rancúnies sobre els nostres representants però se n'ha fet un lema electoral.

Que el cobrin fins a deu cops, si cal, el sou mínim! No es tracta que un representant hagi de cobrar el mateix o poc més que la majoria de la població. No cal, per molt que amb això es pretengui un gest d’apropament carismàtic. L’allunyament entre ciutadans i polítics no el produeix el sou dels representants, sinó la cessió que s’ha fet del seu poder a favor d’altres poders fàctics i les males condicions de vida dels primers. Si els nostres representants vertaderament són “traslladadors” dels nostres interessos, si els nostres representants som en definitiva nosaltres mateixos i tenim control del poder, aleshores no hi hauria d'haver aquest allunyament. La distància sorgeix quan ens adonem que no tenim una representació real (el legislatiu ha perdut força), que institucionalment ja no hi ha control sobre massa qüestions fonamentals per a la societat (hi ha poders amb més influència), que s’ha regalat aquest poder a canvi de compensacions econòmiques (corrupció) i que, a sobre, s'ha fet cobrant un sou de collons!

Així, sempre que es mantingui aquest criteri de la proporció en base al sou mínim (per no caure en criteris aleatoris), fem comptes i mirem que els representants estiguin ben pagats. Durant un període de temps curt (ja hem dit que cal limitar els mandats), però satisfets. Que no els calgui ni escoltar una sola promesa econòmica i que ningú tingui tampoc la capacitat i influència econòmica com per arribar a fer-la. En aquest sentit ens hauria de preocupar més la gent que no hem escollit i té tant poder econòmic, no pas la gent que hem escollit. És molt més angoixant la riquesa i poder que pot arribar a acumular gent com Florentino Pérez (per dir-ne un), que a més es dediquen a l’enriquiment a través de sectors estratègics dels què parlàvem (infraestructures), que no el sou que puguin tenir tots els càrrecs electes junts que, possiblement, no iguali els beneficis d’empreses com la seva.

La qüestió no és tant, doncs, que els representants cobrin dues, cinc o deu vegades el sou mínim. La qüestió és si ells no haurien de cobrar el màxim cobrable per ningú, juntament amb altres oficis d’alta responsabilitat. En tot cas caldria un debat social més extens i no ventilar-ho amb senzillesa, ja que el final es tracta que els nostres representants tinguin realment una posició forta en l'organització social (per tant, menys corruptible). El debat hauria d’incloure els càrrecs executius (no electes, recordem-ho) i el finançament dels partits. Deixem-ho a l'aire però, sovint, les opcions que opten per retallar el sou dels càrrecs electes decideixen que aquestes atribucions passen a formar part de l’actiu dels seus partits polítics, com si això fos millor en termes democràtics; altres partits directament estan endeutats o rebentats de diners opacs. La qüestió no és senzilla i cal no perdre l’enfocament.

*  *  *

De la mateixa manera, es podria debatre la conveniència de mantenir els sous vitalicis de càrrecs com els Presidents del Govern o els mesos de salari post mandat dels càrrecs electes. Un cop més, la qüestió no és tan senzilla. En una República Parlamentària ideal on s’hi dóna les condicions de possibilitat necessàries en tots els aspectes per a la profunditat democràtica, on la ciutadania gaudeix d’un control dels poders i on és de suposar que un President hagi fet aparèixer totes les virtuts possibles d’aquesta societat organitzada imaginària (sembla Plató però hauria de ser possible!), aleshores seria un autèntic honor mantenir una petita funció representativa vitalícia a qui ja ha passat a formar part de l’actiu cultural polític d’una comunitat. En canvi, conèixer la gestió dels nostres Presidents, la situació en què es troba el país socialment i pensar que se’ls segueix compensant per això, és gairebé insultant. En la República Parlamentària ideal, en què els càrrecs són ciutadans com nosaltres, que han de deixar els seus oficis i perdre els seus clients habituals, tancar un negoci familiar, perdre la possibilitat de reincorporar-se a la feina o, directament, perdre el lloc de treball (clar que caldria regular-ho això també!); els mesos de sou post mandat són totalment justificats pel servei temporal prestat a la comunitat. Per contra, realment, veure un càrrec electe “succionant el pot” durant vint anys, influint en sectors estratègics de manera determinant, preparant la seva incorporació a un Consell de Direcció a qui acaba de regalar un d’aquests sectors després d'una dilatada vida política i, a sobre, compensar-lo amb mesos de sou, realment fa mal de panxa.

*  *  *

També qualla darrerament com a tòpic progressista, un exemple més de vasos comunicants en els discursos, posar en qüestió les inviolabilitats i immunitats parlamentàries. Bé, tot es pot revisar, és evident i caldria veure si en el context actual tenen sentit o podem prescindir-ne. Advertir només, per introduir més elements de debat, que aquestes potestats no van ser dissenyades per protegir el poder dels governants, no eren un privilegi, com sembla que es considera ara. Es tracta de petites victòries democràtiques dels treballadors que, amb la introducció del sufragi universal i a mesura que aconseguien representació parlamentària, veien com els cacics i els conservadors d’aleshores (que tenen les formes i els escrúpols dels actuals, si fa no fa) fotien a la presó els seus líders per guanyar votacions de manera il·legítima en seu parlamentària. Són potestats que cal considerar democràtiques, no privilegis, ja que és una protecció elemental dels interessos dels representats (tots nosaltres) que els seus representants no siguin empresonats arbitràriament i, per tant, no puguin defensar al parlament el mandat que se'ls ha encomanat.

Així, el que és vertaderament perillós per la democràcia no és que un càrrec electe tingui immunitat o que només el pugui jutjar un òrgan col·legiat superior. El que és perillós, diguem-ho així, no és que no pugui acabar a un calabós una nit. El que és perillós és que pugui acabar en un Consell de Direcció a qui acaba de regalar indirectament els beneficis d’un sector estratègic durant el seu mandat. Això és el perill vertader. Ja sobreentenem que no té cap necessitat de cometre un petit furt o cometre un delicte menor pel carrer!

*  *  *

Cal doncs, per descomptat, que el poble recuperi el control d'aquests sectors estratègics que, el final, seran l’origen i la força d’una societat més democràtica. Cal un control democràtic real dels mitjans de comunicació (públics i privats), que ens faci menys por veure dos pits o un penis erecte a la televisió i una mica més de pudor l’absència de debats plurals o programes d’enriquiment cultural i el to de l'entreteniment actual. Cal un control democràtic real de l’educació, de la sanitat, de l’economia, del consum, de l’energia, de les infraestructures principals de la societat (i incloure l’habitatge com a infraestructura, no com a bé de consum!), no es pot deixar la vida i l’educació de la gent al servei dels criteris d’eficiència i rendibilitat dels privats, perquè la vida és, per definició, ineficient, no és rentable. Educar tota la població gratuïtament té, per definició, un cost i cap benefici directe. Curar les malalties a tothom gratuïtament té, per definició, un cost i cap benefici directe. Condicionar el transport de tota la població, no només dels fluxos de mobilitat més grans té, per definició, un cost superior als beneficis directes. El mateix passa amb urbanitzar, donar habitatge o distribuir energia a tothom. Si aquests sectors generen beneficis és que no s’està donant un servei real a les necessitats reals, s’està dissimulant part d’aquestes necessitats o posant barreres a parts de població que en quedarà sense accés.

Cal posar a ralla tots els poders que no deriven directament del control i la deliberació popular i, per sobre de tot, cal allunyar d’una vegada per totes els interessos privats de tots aquests àmbits.

Així, un altre tòpic a tractar és aquesta idea que vessa de sectors més conservadors cap al conjunt de la societat a través dels vasos comunicants: “Per què la cosa privada és necessàriament dolenta i la pública necessàriament bona, una empresa privada no pot oferir un bon servei a la societat?”. Només la pregunta ja és contaminant. Clar que no és millor o pitjor una empresa privada o pública, només pel fet de ser-ho, en termes d’eficàcia o d’eficiència. Però la qüestió no és aquesta. No es tracta només de ser eficaç oferint un servei o ser eficient. La qüestió és quins principis segueix, quins criteris utilitza per tal de ser eficaç i quin control democràtic tenim de la gestió i la configuració d’aquests serveis. La qüestió és si l’empresa està al servei d’aquell interès que tots hem decidit que és el nostre interès i segueix criteris aprovats per tots nosaltres o si està al servei d’una altra cosa i a mercè dels criteris d'un o uns quants. I no perquè els individus siguin dolents i la societat bona; sinó perquè la societat no pot quedar a mercè d’això, ha d’estar per sobre la bondat o l’excel·lència d’un de sol i tenir cobertes totes les posicions (parlem d'aprofundir en termes democràtics, recordem?). Entendre que és la societat la responsable que els individus, després, siguin millors, no al revés!, i proporcionar les millors condicions perquè això sigui possible. A més, com dèiem, hi ha sectors que han de ser deficitaris per definició, repel·lir els interessos privats; ja que si produeixen beneficis, si interessen a les empreses, és que no estan oferint realment el servei que han d’oferir en tota la seva amplitud. Coi! Per això paguem impostos!

*   *   *

Recordem que la dreta és especialista en crear marcs conceptuals (idiotitzants), que quallen després en discursos de tots els altres colors, mentre l’esquerra és especialista en perdre totes les batalles, fins i tot la lingüística. Cal revisar, finalment, els tòpics sobre la forma d'elecció mateixa dels representants, idees que últimament salten també de la dreta a l’esquerra amb excessiva facilitat.

El parlamentarisme és en si mateix un sistema de regulació institucional de la voluntat dels ciutadans. Regula la formulació d’aquesta voluntat i el control institucional del poder. Per això no atorga un vot igualitari a cada ciutadà i per això no s’exerceix un control electoral directe dels càrrecs executius. El presidencialisme i les ideologies més liberals, els fills de l’ortodòxia de la llibertat individual, sí que compten un vot igualitari per a cada ciutadà, però obvien que hi ha perfils de ciutadans més o menys mobilitzats, amb més o menys cultura democràtica i participativa, i amb interessos compartits amb altres ciutadans d’altres territoris, uns o altres segons la ocasió. El parlamentarisme, en un intent de fer un gest de profunditat democràtica, precisament, regula aquesta situació per aconseguir representar realment la pluralitat de pensament i d’interessos de la societat, fins i tot d’aquells que no es mobilitzen o que podrien tenir una representació insignificant.

Aquesta sentència tan molesta de “els territoris no tenen drets o obligacions, són els ciutadans que els tenen” així com la d' “un ciutadà un vot”, són propostes absolutament liberals, antiparlamentàries i regressives en termes democràtics.

Els territoris, la gent que se sent part d’aquests territoris (per descomptat no parlem de les pedres!), tenen interessos diferenciats i una capacitat diferent per protegir-los. I això també forma part del valor de la pluralitat d’una societat. De no ser així, un territori superpoblat i amb un perfil de votant similar, amb interessos similars, imposaria la seva voluntat a tota la resta, es perdria totalment la pluralitat i no es protegiria les minories, fonamental també en termes democràtics. A més, el sentiment de pertinença a un territori també forma part de l'univers cognitiu de la gent, amb més o menys intensitat, pel que també passa a formar part d'una fracció de la ideologia i els interessos en joc.

Els ciutadans han de tenir els mateixos drets a tot arreu, és clar, i precisament un dels drets fonamentals per a tothom és el de veure representats de manera real els seus interessos, cosa que amb un vot igualitari de tota la població sense tenir en compte les circumstàncies, l'entorn, la densitat de població i les necessitats de cada territori, no passaria. L’organització territorial de tots els Estats serveix precisament per això, per atribuir drets i deures diferenciats als diferents territoris, no pel gust de posar colorets als mapes interiors, i quan es parla dels drets i deures dels territoris parlem, per descomptat, de la població d'aquests territoris, no dels rius i les muntanyes! O sí, per què no? Hi ha territoris en què la inversió estatal ha d’anar dirigida a posar trens i carreteres i altres en què la inversió ha d’anar destinada a la protecció d'uns arbres que en un altre lloc neixen a cabassos, doncs també! És divertit dir-ho així però, en el fons, seguim parlant de les persones, que en un lloc podran caçar una espècie d'animals, per exemple, i en un altre podrien anar a la presó per fer-ho.

En qualsevol cas, en això la llei electoral té un paper fonamental. Cal treure barreres, precisament, no posar-ne, per tal que la major pluralitat d’idees i interessos (personals o col·lectius) es vegi representada als arcs parlamentaris. I no ha de fer por! Hi ha qui considera que un parlament excessivament ple de colors i amb massa diputats no pot ser funcional. Bé, en tots els sistemes poden donar-se situacions de col·lapse, fins i tot havent posat barreres a les minories com en el nostre sistema. Però posats a tenir un col·lapse, que sigui per excés i no per dèficit com fins ara. Israel, per exemple, que també funciona amb un sistema electoral de representació però amb barreres electorals menys fortes que les nostres, té un parlament de “només” 120 diputats on a dia d’avui hi ha fins a tretze formacions representades. Espanya té 350 diputats repartits entre sis formacions polítiques (més el grup mixt), però es podria dir que tots són blaus o vermells. Vaja, que podria haver-n’hi tres, de diputats, i el rumb polític no seria gaire diferent que el marcat fins ara.

Per tant, d’una banda, cal tenir una llei electoral que tingui en compte tots aquests elements. No es tracta de tendir cap a l’eliminació de l’elecció proporcional en benefici de l’elecció directa, es tracta de revisar les proporcions i treure les barreres electorals que protegeixen les majories, que totes les posicions polítiques (que inclouen interessos territorials) tinguin opcions reals d'expressar-se. Un cop més, que corri l’aire!

D’altra banda, cal revisar les formes de participació de la ciutadania. No podem tenir aquesta al·lèrgia als referèndums (tres a Espanya des de l’any 1978), no podem tenir aquesta al·lèrgia a les propostes de la població (una ILP necessita 500.000 firmes per a poder ser presentada) i no podem tenir aquesta al·lèrgia a l’evolució cap a la profunditat en termes participatius, que cal combinar amb la ponderació de la representació. I amb això no ens referim a la participació organitzada diària, la del sí de cada formació política o la que es produeix a nivell local, sinó simplement (sense anar més enllà) a la participació en els comicis! Per què podem realitzar transaccions internacionals milionàries, comunicar-nos amb qui vulguem, realitzar pagaments a un establiment comercial o fer venir el menjar a casa amb un parell de “clicks” d’un “smartphone” però seguim anant a votar amb paper i llapis? Cal pensar-ho bé perquè, el final, es tracta de no deixar cap sector de la població fora de la possibilitat de participar. Però d’aquí a no fer ni un sol pas per introduir les tecnologies en les nostres formes de participació o que tinguem encara els problemes que tenim per emetre el vot des de fora del país sembla, si més no, sospitós.

No fa gaire una diputada va sol·licitar poder participar a les votacions des de casa, ja que havia tingut un fill. No posem en dubte la pertinença de la conciliació familiar i els drets de pares i mares a estar a casa amb les seves criatures (si pogués ser més setmanes encara millor!); ara bé, si aquesta persona em pot acabar representant des de casa, per què no em represento jo mateix des de casa? També això ho haurem de deixar a l'aire però agafem perspectiva: per què ens hem servit, en primer moment, de tot aquest sistema de representació? Si ho hem fet és perquè no era materialment possible que tothom participés de totes les decisions. Perquè els ciutadans tenim interessos que no podem traslladar un a un als òrgans de decisió però podem agregar-los en forma de demandes compartides (segons la ideologia o segons el lloc on vivim) i convertir-ho en interessos ben representats. Doncs bé, si tecnològicament podem superar alguna d’aquestes impossibilitats materials, per què hem de renunciar a participar? El sistema ha de servir, precisament, per traslladar amb la major eficàcia els nostres interessos als òrgans de decisió, de manera que el sistema pot canviar, pot evolucionar. Ho haurà de fer, de fet, si vol sobreviure la generació que vindrà.

* * *

El sistema Parlamentari ha estat fins ara la forma de govern que hem assolit com a perfeccionament de la nostra cultura democràtica. Un sistema que hauria de representar la pluralitat política de la població, protegir les minories, exercir un control institucional del poder i allunyar els malvats de ficció, més reals del què pensem quan es cedeix espais de poder essencials per a la cosa pública. En alguns aspectes la forma de govern parlamentària es podria considerar un èxit polític i democràtic, però ha generat deficiències evidents. Polir el sistema parlamentari és indispensable per a la supervivència mateixa d’aquesta forma de govern i seria el camí que s’ha mirat d'examinar aquí. Un altre camí possible podria ser tirar-ho tot a terra i començar de nou. Per què no? Tampoc ens hauria de fer por. Adaptar les formes a la realitat amb agilitat és una de les nostres assignatures pendents.

Pau Mogas López-Nieto

Agost 2015