Presències

Sense perdre de vista l'horitzó en un tres i no res que tenim la paradeta muntada amb el tabac de liar i totes les eines que l'acompanyen. Mirada alta, que de la vall estant només es pot aixecar el cap, l'obaga ens envolta i sembla immensa, ja se sap, tres turons fan una serra, ens ho recorda el vermell de la casa d'Oliver, la que ens connecta amb aquella colla que ja enfilaven aquests camins fa un centenar d'anys.

Sort que ets amb mi, el cap ha començat el seu viatge i tan bon punt tingui la cigarreta llesta gravarem a foc, els dos junts, allò que ens plagui; gaudirem de la llibertat del matí de tardor i deixarem que passi el que hagi de passar, ja anirà venint. Sents el soroll de les pedres sota els nostres passos? Tot aquest munt de roques tenen centenars de milers d'anys i la virtut de la indiferència, que és poc més que allò que ens diferencia d'elles: la consciència del pas del temps, l'aterrador tic-tac que hem de mesurar amb agulles o amb els colors de les mateixes pedres, elles, que al seu torn ho viuen amb total desafecció.

Crec que una pedra se'm clava a la natja, espera que l'aparto, i els dits rellisquen entre el bloc de paper de fumar, i en trec un, i amb un sol gest i mirada al cel i olor de romaní. Tota la Vall en fa. I amb la punta dels dits ja sé quin és el cantó bo, i em puc posar amb les meves labors. Em surt de conya. En un tres i no res ho tenim tot a punt per fumar els dos junts i els aguilots comencen a passar i a bramar, que aquest és el seu lloc coi! Que aquí hi defensaran les seves vistes i fronteres fetes a corrents d'aire. És ben bé una dansa el seu vol. Semblen gaudir del diumenge. Ascendeixen amb energia. Les ales espeteguen al vent, es pot sentir la fuetada a l'aire, i mitja volta, i fixen un punt llunyà, i descens veloç amb un crit que desconeixia que fos propi d'aquests animalots. Ho veus? Per elles també és diumenge. Un dilluns volarien d'una manera diferent. O bé això o bé realment estan en formació d'atac i nosaltres som l'objectiu. En aquestes coses la natura mai no avisa.

I passa un aguilot, i un segon, i comença l'aventura i els rius de pensaments que haurem de compartir amb aquestes vistes magnífiques i el temor de ser empassats per un repinyaire. Tot s'ha posat en marxa i en l'ordre previst. Primer una tesi poc profunda sobre la soledat i com cruspir-se-la i després una metàfora sobre el camí, com la vida mateixa, i l'anar i el tornar, i fer-ho en cercle o pel mateix corredor, sembla que el camí circular és preferible sobre la tristesa de tornar per on has vingut i, a més, de les pedres ja n'hem parlat abans. I zuuuuum!! Recontracoi de borinot! Sempre igual. Tot deixa de ser com ho imagines des que apareixen les primeres mosques, borinots i abelles.

Per on érem? Si, els camins de la vida. No, ja no. Ara som al foc i la terra. Quina meravella d'arbres. Quin contrast amb les parets del Montcau. I aquell incendi? Com deurien veure impassibles les parets panxudes de roca gris el foc avançant, poc a poc, tan greu i insignificant a la vegada. No hi estàs d'acord? Zuuuuum! Borinot! Altre vegada. Cagundéu! Segueixo el recorregut del fum que navega i es desfà a l'aire des de la punta de la meva obra i venen aquells pensaments sobre la humanitat, sobre el moment present, sobre la nostra presència ara i aquí, com la colla de Sabadell, com el foc de fa dotze anys i, de cop, ja ha tornat a passar, com sempre que anem per aquí: formem part del passat, poca cosa més que això, tu i jo ja no som, tu i jo érem, érem aquells que un dia enfilaven els camins de la Vall, per buscar un punt elevat, per deixar-se portar per unes vistes fixades en les parets que tanquen casa nostra i el temps ens jutjarà... Que qui era aquesta gent? Que què fèiem per passar les hores? Que com podíem suportar el pes de les nostres vides a la nostra era... Totes tenen les seves coses... Nosaltres tenim penicil·lina, no morim d'un refredat, tenim ansietat d'altra banda...

Zuuuuum!! Borinot! Prou! No hem pogut construir res sòlid en tota aquesta estona! Si no ens hem dirigit la paraula encara! I els soldats de la natura es manifesten i ens pertorben i ja no sé ni on coi mirar-te, ni on buscar-te, o on t'has ficat o... Ai las! Calla... Però si no hi ets pas! Estic sol, maleint la presència d'un animaló insignificant quan, ara ho vaig, el borinot sóc jo; una presència estranya en un lloc inhòspit, una presència insignificant en un moment insignificant i, per acabar-ho d'adobar, sense tu, que fixes i retens i dones sentit a totes les tonteries que em van i venen del front, sense ordre, sense pausa, com un torrent descontrolat... Dia perdut... M'he deixat la llibreta.