Una vida d'idiotes

*cinismoilustrado

"Ningú queda lliure de dir estupideses, el problema és dir-les amb èmfasis."
Michel de Montaigne (1533-1592).

"És millor mantenir la boca tancada i semblar estúpid que obrir-la i dissipar-ne el dubte."
Mark Twain (1835-1910)

Enzes. Imbècils. Idiotes. Ens ha tocat ser protagonistes d'una era en què no podem fer molt més que observar com, uns i altres, realitzen un procés d'empoderament pervers, ens conviden a consumir-ne els seus valors i tornar-nos un d'ells. I no es tracta d'un procés liderat per gent estúpida, precisament.

L' 'imbècil' és aquell que no es val per si mateix, ja sigui per ignorant o per deficient. Aquell que no té les qualitats suficients per fruir en cap assumpte, públic o privat. En trobem referències diverses a l'antiguitat. Ja aleshores parlaven dels "imbellum", els que no valen per a la guerra. O dels "inbaculum", els que es recolzen d'un bastó, per desvalguts. També parlaven dels "imbaculum", aquells que no en tenien, de bastó. Els que no tenien un bàcul honorífic: una vara física, simbòlica, a mode de reconeixement públic d'una vàlua o referint-se a la sensatesa o l'experiència suficient que proporciona la vida o la vellesa, la que tenen aquells que sí que en porten, de bastó. Per això parlaven de l'edat imbècil -l'edat dèbil- per referir-se a la infància o la joventut. L'imbècil és un estúpid amb l'afegit pejoratiu de la incompetència, però respon més a un estat involuntari de qui la pateix que no a una falta ètica. D'aquí que a l'imbècil, durant segles posteriors, se'l diagnostiqués com a tal, com a disminuït psíquic, fins que el mot deixà de ser una subtilesa clínica i esdevingué l'insult de què ara ens servim.

L'idiota, en canvi, és aquell que s'ocupa només de sí mateix, dels assumptes privats. Ja sigui degut a una manca total d'ètica, a partir de la qual, conscientment, no mostra cap interès pels afers públics. Ja sigui per una situació de necessitat per la que es veu forçat a dedicar totes les seves atencions als assumptes propis. La societat l'ha condemnat a aquesta vida immoral. Li ha vetat l'accés a la deliberació sobre el bé comú i s'ha vist impel·lit a no fer res més que dedicar-se a les seves labors. A l'antiga Grècia es podria assimilar el nostre binomi "públic/privat" amb el de "públic/idiota". Fins i tot amb l'afegit moral de la cosa bona, la pública, contraposada a la cosa idiota, la privada. I, així, l'idiota és l'estúpid incompetent, l'imbècil, que com a tal abandona l'interès pel bé comú, o no el pot atendre, o es despreocupa dels altres, o actua de tal manera que ja ningú vol les seves atencions, per idiota.

Nosaltres fem servir els mots indistintament per parlar pejorativament d'aquell que ens crea una repulsió o un enuig amb el seu comportament o pensament. No acostumem a dir, de forma neutra, "jo ho hagués fet d'aquesta altra manera", sinó que davant l'acció o el comentari desafortunats de l'altre tendim a proferir "mira que és imbècil" o "mira que és idiota". Curiosament, però, els idiotes sempre són els altres...

Món d'idiotes que ja no ens és estrany. Als nostres dies es fomenta aquesta idiocràcia. No en el sentit de l'imperi dels més idiotes, sinó en el sentit de l'imperi d'aquells que més es preocupen d'ells mateixos, l'imperi dels assumptes privats. Vivim a mercè d'idiotes, rodejats d'idiotes i se'ns impulsa a ser idiotes, directament o través de tornar-nos imbècils, quan no directament uns estúpids enzes.

"Els únics que no canvien són els savis de primer ordre i els completament idiotes". 
Confuci (551aC-479aC)

Indiscutiblement vivim entre idiotes. És una percepció estesa i compartida per la majoria de nosaltres, el problema és que la sensació de ser-ne un no acostuma a fer-se tan manifesta. És lògicament necessari acceptar, si vivim entre idiotes, que efectivament ho som. 

Cal aleshores fer una precisió. La Humanitat (així, en majúscules), més enllà de les característiques personals de cadascú o de cada comunitat, manté un màxim comú divisor entre tots els grups: la idiotesa. Però el que ens fa conviure amb la sensació que "els altres" són idiotes és que no ens irrita la idiotesa en sí mateixa, sinó l'excés d'idiotesa, la idiotesa d'aquells que són més idiotes que nosaltres.

Així es dibuixaria una mena de jerarquia de l'idiota en què hi hauria grups en zones més elevades que altres. Grups d'idiotes més crítics, més capaços d'adaptar-se a nous coneixements, grups que s'aproparien més a la saviesa, a tocar dels savis de primer ordre que, amb el pas del temps, l'haver del coneixement i l'exercici de l'experiència, haurien desenvolupat una posició al món, una manera de ser-hi, cada cop més fixe, més invariable, més fiable. D'aquí que segueixi essent vàlid preguntar al savi, des de la pròpia idiotesa, sobre un fet mundà, perquè aquest serà capaç d'aplicar criteris i raonaments que ens seran útils per escalar en aquesta jerarquia. Aquest gest, en si mateix, ja ens aproparia un xic més a les virtuts de la vida del savi, ja que implicaria un petit moviment de recerca del coneixement, un gest només a l'abast d'aquell que ja té una inclinació cap a la saviesa.

De la idiotesa a la filosofia. Els necis, per contra, no cerquen el coneixement perquè ja creuen haver-lo trobat. D'aquí, també, que les esferes més bàsiques i elementals d'aquesta jerarquia tinguin una relació amb el món i una tranquil·litat d'esperit, a vegades, semblant a la dels savis majors, ja que, mentre els idiotes maldem per seguir escalant, els completament idiotes no senten la necessitat de canviar mai i compleixen a la perfecció aquella crítica que es llançava als primers utilitaristes hedonistes: la vida dels completament idiotes es fonamenta en un acontentament que no difereix al dels porcs o altres animals.

"La idiotesa és una afecció extraordinària, no és el malalt que la pateix, sinó els altres".
 Voltaire (1694-1778).

"Quan et mors no saps que estàs mort i no pateixes per aquest motiu, tot i que és molt dur pels altres. El mateix ocorre quan ets imbècil".
Albert Einstein (1879-1955).

L'idiota és, a més, violentament idiota. Només percebem la idiotesa vehement, aquella que supera amb escreix la nostra pròpia, i és un sentiment molt desagradable haver-hi de tractar. És gairebé impossible que un idiota sigui conscient del mal que afligeix la seva pròpia afecció a aquells que l'envolten i acostuma a ser la font de moltes de les nostres frustracions diàries. Qui no ha tingut mai ganes, directament, de destrossar el cap d'un idiota de la manera més macabra i violenta de què es pugui disposar, d'un rampell? L'idiota segueix els seus propis principis, el dictamen dels seus pensaments. Ha construït un marc axiològic que no podem comprendre i molt difícil de compartir, però defensarà les seves opinions, encantat d'haver-se conegut, fins la sacietat i l'esgotament de qui l'envolta. L'idiota no sap com n'és d'idiota. No sap com d'irritant pot ser el seu comportament, la seva presència, el seu ésser. A més, com s'acostuma a dir, el món n'està ple i els ha disposat estratègicament de manera que cada dia, com a mínim, hagis de trobar-te'n un.

No existeix un mot per denominar el patiment que ha de suportar qui sofreix de la idiotesa de l'altre, ja que, quan parlem de "la idiotesa", la identifiquem amb l'estat de l'idiota, no amb l'afecció del qui vertaderament n'està rebent el pes. Caldria, doncs, revertir el sentit dels mots per tal d'ajustar-los d'una manera més fidel a la realitat. Quan l'idiota exerceix com a tal potser hauríem de parlar de "la idiotetat" o "la idioteria" i, per contra, "la idiotesa" referiria a aquest dolor, aquest sofriment passiu de qui en rep els efectes.

És fàcil sentir tristesa o compassió davant la desgràcia de l'altre. No ocorre el mateix amb "la idioteria". Quan sentim la presència de l'idiota no ens posem tristos o ens envaeix una sensació solidària per a remeiar els seus mals. Quan patim de la idiotesa (de l'altre) sentim un dolor. Una cremor ens envaeix el pit i ens escalfa el torrent sanguini. El cervell ha de fer un esforç per calmar la sang que es descontrola i la impotència, poc a poc, es converteix en una ràbia que la nostra raó ha de refrenar i posar a lloc, per no tornar-nos de camí de retorn cap als nostres orígens animals.

"Mai discuteixis amb un idiota, la gent podria no notar la diferència".
 Emmanuel Kant (1724-1804).

"Mai discuteixis amb un idiota, et rebaixarà al seu nivell i allà t'hi guanyarà per experiència"
Mark Twain (1835-1910)

I és que aquesta és la clau. L'idiota és tan vehementment estúpid, imbècil i vulgar, que et posa en la situació de desactivar una sèrie d'inhibidors de conductes i temperaments que no pots controlar i podries caure en la temptació de seguir els teus instints, deixar-te afectar per la seva presència i posa-te al nivell dels sense raó. Apropar-t'hi, encara que sigui com un joc, de manera experimental, o perquè hi topes sense haver-ho desitjat, et fa renunciar a la teva pròpia construcció d'un marc axiològic i passes a formar part del seu univers cognitiu. L'idiota, ho vulguis o no, et porta al seu ring i et clava una pallissa i és això, pròpiament, sofrir la idiotesa.

Per què és tan idiota, l'idiota? Segurament perquè ha oblidat que pot no ser-ho. S'ha separat de la idea que existeixen altres assumptes més importants que les seves obsessions, la seva vida o donar corda de manera desfermada al seu ésser. El comportament de l'idiota va acompanyat d'un moviment expansiu, una pulsió reproductiva, un gest dominador dels espais i els escenaris, un element de conquista. El conquistador és, en el fons, un autèntic idiota que planta la llavor cegament i en terra verge per tal d'expandir la seva presència i calmar la ingratitud de la seva solitud. L'idiota ha perdut de vista, si ho ha tingut mai en cap horitzó, que la vida humana és una altra cosa. Que no és ell la gènesi i el desenllaç de tot el que passa o deixa de passar en el món.

L'idiota és la resistència que no permet evolucionar moralment la humanitat. Perquè l'idiota se servirà del desenvolupament científic, el desenvolupament tècnic, de tot el patrimoni i l'haver de la Humanitat, per tal de vendre's abans algú no el vulgui comprar. No té longitud de mires l'idiota. És el fre d'un possible futur digne per a la nostra espècie i la principal causa de la nostra impossibilitat d'evolució. L'idiota es posiciona al món com l'Alfa i l'Omega i arrossega, com un nucli gravitatori, qualsevol massa que no vulgui sucumbir als seus designis. És per l'idiota que no podem revisar com ens relacionem, com decidim les coses o com repartim allò de què disposem. I com que hauràs d'acceptar, si o si, per tal de tractar-hi, anar allà on pot veure't i ser conscient de la teva presència, també per això mai no el podràs vèncer o combatre. El seu moviment expansiu és aniquilador i definitiu a casa seva. Allà on hi ha un idiota no hi ha progrés possible, ni esperança. Consumeix tot el que l'envolta, conquereix i es reprodueix. Que imbècil que és el molt idiota.

"Un idiota mai no es refà d'un èxit".
 Oscar Wilde (1854-1900).

"Un idiota sempre en troba un altre de més idiota que l'admiri".
Niels Bohr (1885-1962).

El primer gest o el primer símptoma de "la idiotetat" de l'idiota, és l'autocomplaença, senzilla i perpètua. El més mínim acontentament d'un dels seus apetits el deixarà satisfet (com un garrí). L'idiota necessita poca cosa per a fer créixer la seva idiotesa de manera exponencial. N'hi ha prou d'un còmplice, un gest amic, una decisió aparentment encertada, una petita virtut pròpia posada en pràctica, que l'idiota multiplica estúpidament l'autojustificació del seu comportament. No té escrúpols, l'idiota, i és el primer en emetre judicis i sentències, sovint més fort que els altres, i això posa en marxa de nou el seu moviment expansiu i reproductor.

Si una cosa fa més ràbia que el fer o el dir d'un idiota és el seu encert casual. Com el rellotge aturat que la clava dos cops el dia, un idiota l'encerta també de tan en tant i alimenta la seva sensació de sensatesa, justifica tot el que ha fet fins avui i prepara un marc referencial idèntic per a seguir actuant com un idiota en el futur.

Una de les primeres coses que farà l'idiota comú serà barrejar-se amb altres idiotes, doncs el molt imbècil no deixa, per això, de ser un ésser humà, social per naturalesa. La seva interacció funciona de manera similar a la dels rat-penats. Evidentment no té la capacitat de l'ecolocalització, no té un biosònar, però emet fragments de la seva idiotesa per tal d'aconseguir un retorn i ubicar-se en el món, ja que un idiota, principalment, és una ànima solitària, espantada, atemorida. La irradiació d'idiotesa allunyarà la majoria de persones que se'n veuran afectades però, per contra, probablement serà atesa per algun nombre reduït d'altres idiotes que n'assimilaran el codi i veuran l'oportunitat de la seva pròpia supervivència en el sotmetiment a l'idiota inicial. I si un idiota era un perill per a la salut pública, un grup nombrós d'idiotes posicionant-se activament al món, emetent desvergonyidament l'irritant irradiació de la seva idiotesa i treballant en grup, recolzant els seus principis els uns en els altres i vanagloriant-se dels seus petits èxits, és quelcom pitjor: un moviment ciutadà, quan no directament un partit polític.

"Existeixen dues maneres de ser feliç en aquesta vida, una és fer-se l'idiota i l'altra és ser-ho".
 Sigmund Freud (1856-1939)

"Si les persones només fossin responsables d'allò que fan conscientment, els idiotes estarien, d'entrada, lliures de qualsevol culpa".
Milan Kundera (1929-...).

Anem de cap a perdre definitivament l'interès per l'atenció a la cosa pública, la capacitat de dur una vida natural (o crítica, com a mínim, amb certs comportaments imposats), hem desgastat la virtut de la curiositat, que ens és tan natural, i hem absorbit com idiotes la idea que el món que coneixem (idiota) és l'únic món possible. Ens hem convençut que ser manats per un idiota és normal, que desitjar la vida dels més idiotes és normal. Que no mirar més que per la pròpia existència és normal i actuar com un idiota és normal i desitjable. Tolerem amb normalitat la presència de l'idiota. Consumim alegrement la idiotesa com un beuratge alliberador i tranquil·litzador. I, mentrestant, veiem passar una de les pitjors eres del món, un dels moments més baixos de la Humanitat, com idiotes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Risc operacional" en els contractes de concessió d'obres i serveis

Procediments o vies d’accés a l’autonomia establerts per la Constitució espanyola

Entitats del sector públic que no tenen la consideració de poders adjudicadors a la LCSP

Usatge "Alium namque", el mandat dels Prínceps al Principat de Catalunya

Dret català modern: iuscentrisme, pactisme, contrafacció i legalitat paccionada