1515

Per un moment semblava que ho aconseguia. Vaig mirar els ulls del pare i se m'escapava una joia incontrolable. Vaig gosar pensar, endut per la meva típica manca total de prudència i moderació, que després de mesos de fer partides d'escacs, aquella tarda podria pronunciar jo, en veu alta, allò que tants cops li havia sentit dir a ell: "escac i mat". Una proclama victoriosa que, airejat pels llavis d'una persona sàvia, deixa endevinar un saber guanyar que convida a saber perdre. El 1512, s'havia editat a Roma el llibre d'aprenentatge dels escacs de Pedro Damiano, un text que, no sé com, havia acabat a casa i ens havia fascinat. Tot just tres anys després, una tarda de desembre de 1515, vaig pensar que tan bon punt el vell mogués aquella torre que ja tenia entre els dits, jo faria l'últim moviment de peces i podria exclamar, finalment, aquella frase tan meravellosa. No es tractava d'humiliar-lo ni ferir-li l'orgull. De cap manera. A vegades és més senzill que tot això. Jo el que volia era guanyar. Aleshores va dubtar i deixà anar la torre, calia rumiar-s'ho una estona més:

- Creus en l'atzar? Creus que hi ha coses que passen o se'ns acudeixen perquè sí, o bé tot plegat manté alguna connexió necessària? - va dir-me aixecant el cap i desistint finalment de moure la maleïda torre.

- No ho sé pare, suposo que tot passa per algun motiu, és clar.

- Si tot fóra atzar, no tindria cap sentit que juguéssim aquesta partida, oi? Aquesta partida existeix, precisament, perquè depèn de la decisió que l'un pren a partir d'allò que ha vingut decidit per l'altre. L'atzar és -potser- una paraula buida de sentit, res no existeix sense una causa.

Vaig pensar que allò que estava dient, segons com, era una heretgia molt imprudent que ofendria a Déu (per les nostres terres havia corregut la brama que Déu ens havia fet lliures i capaços d'accions indeterminades) però, què més donava, si la victòria s'acostava.

- Això depèn -vaig dir per seguir-li el joc-, tot el què fem determina el pas següent, segurament, però l'home té mil plans per a sí mateix, mentre que l'atzar només en té un per a cada un. Diria, fins i tot, que algun ésser suprem dirigeix la batalla i fa, per exemple, que moguis aquesta o aquella peça.

En aquell moment no vaig poder evitar mirar la torre i ell se'n va adonar. Diantre! La impaciència m'estava tornant a trair!

- La torre. Per a res del món puc tocar aquesta torre, oi? És curiós però el moment escollit per l'atzar val sempre més que el moment escollit per nosaltres mateixos.

La impaciència em consumia i ell semblava dominar els temps. Era un còmplice de la lentitud, com si el temps fos un riu en què es deixava portar i aconseguia que l'atzar sempre li fos favorable.

- Déu decideix què pot passar i què no pot passar. Confons atzar amb llibertat. I no crec ni tan sols que la llibertat sigui atzarosa. Ara fas i ara desfàs. Però sempre sota els designis d'allò que hagi previst el magnífic. És més, es podria dir que l'atzar és el pseudònim de Déu quan no vol firmar. No creus en Déu pare? Creus que tot ho determinem els homes lliurement?

- Sobre l'existència de Déu no en sé res; la nostra llibertat és, precisament, allò que fa que aquest joc sigui divertit. Però d'això no en diguis atzar, diguem-ne vida humana, els homes no som com els conills o altres bèsties. Els homes juguem a escacs. Perquè, i si tot fos atzar? I si acceptem que tot i que els homes es vanagloriïn de les seves grans accions, molts cops no són el resultat d'un gran designi, ans res més que el pur efecte de l'atzar? Aleshores per a què moure cap altra peça? Quin mèrit tindria guanyar-te un altre cop?

Aquí em vaig començar a encendre. Per què havia d'anar a tocar allà on em feia més mal? El vaig veure desplaçar els dits cap a un peó oblidat que podria desencadenar un destí fatal pel meu conjunt de peces, les negres.

- És evident que l'atzar tan sols afavoreix a aquell qui sap cortejar-lo i tu ets un autèntic seductor del destí; o bé això, o bé l'atzar i les oportunitats cauen sempre del cantó del més prudent -i, evidentment, aquest no sóc pas jo, vaig pensar.

- Es podria dir que el savi és qui sap convertir l'atzar en bona fortuna, res més. L'atzar només afavoreix les ments més preparades.

El pare tenia la cara plena d'arrugues i una mirada que vessava coneixement. Havia estat un erudit associat a varis gremis de la ciutat, sempre ocupat amb qüestions dels despatxos reials. Els anys li havien ensenyat a respectar els moments. Escoltar els silencis. Controlar les pauses.

I l'atzar, Déu o Santa Maria de l'Om, qui sap, sempre li oferia moments, silencis i pauses per tal de redirigir les seves decisions i determinar el seu destí.

Aquell 1515 el pare deixà la torre i posà la mà sobre el peó. Mai vaig arribar a guanyar-li una sola partida:

- Escac i mat. Dos moviments.

  ------------------------------------------------------------------------------------------------

"L'atzar és una paraula buida de sentit, res no existeix sense una causa"
Voltaire (1694-1778)

"L'home té mil plans per a sí mateix, mentre que l'atzar només en té un per a cada un"
Menci (372aC-289aC)

"El moment escollit per l'atzar val sempre més que el moment escollit per nosaltres mateixos"
Proverbi xinès.

"L'atzar és el pseudònim de Déu quan no vol firmar"
Théophile Gautier (1811-1872)

"Tot i que els homes es vanagloriïn de les seves grans accions, molts cops no són el resultat d'un gran designi, ans res més que el pur efecte de l'atzar?"
François de La Rochefoucauld (1613-1680)

"L'atzar tan sols afavoreix a aquell qui sap cortejar-lo"
Charles Nicolle (1866-1936)

"L'atzar i les oportunitats cauen sempre del cantó del més prudent"
Euripides (480aC-406aC)

"El savi és qui sap convertir l'atzar en bona fortuna"
Thomas Fuller (1608-1661)

"L'atzar només afavoreix les ments més preparades"
Louis Pasteur (1822-1895)