Gràcies Xirinacs, amb tu començà tot. L'inici del processisme, ara que som a les portes del 27S
Després d'un discurs encès al Fossar de les Moreres l'11 de setembre de 2002, Lluís Maria Xirinacs va ser empresonat per darrer cop (un cop més). Davant el Jutjat d'Instrucció nº 8 de Barcelona va declarar (en relació al conflicte al País Basc) que "el no violent, davant d'un conflicte violent, no pot resultar neutral; cal que es declari amic de l'oprimit, de l'envaït, i que es declari enemic de l'opressor, de l'invasor".
L'11 d'agost de 2007 van trobar el seu cadàver en un bosc del Ripollès, on havia anat a passar els seus darrers dies en soledat, després de deixar escrit aquest acte de sobirania que tots recordem:
La comissió Xirinacs al Palau, amb qui vam col·laborar des de l'Associació Cultural Ordint la trama de Sabadell, va retre homenatge a Lluis Maria Xirinacs el novembre de 2008 en un acte molt emotiu al Palau de la Música de Catalunya.
És imprescindible contextualitzar l'acte, perquè els temps corren molt ràpid i els esdeveniments aquests darrers anys ho estan posant tot de cap per avall.
El 2008 el Palau de la Música no era sospitós de ser un pou de corrupció; encara no hi havia la sentència del TC que destrossà l'Estatut d'Autonomia, que ja s'havia aprovat; l'ANC no existia i no hi havia hagut manifestacions massives pel "Dret a decidir"; els independentistes érem poca cosa més que uns frikis i ningú es molestava a insultar-nos com a "nazis", "insolidaris", "etnicistes" o "terroristes"; bé, sí, però sempre en batalletes petites i poc transcendents. Eren, de fet, els darrers anys de la soledat de l'esquerra independentista al capdavant de les reivindicacions de l'alliberament nacional, i les manifestacions i representacions frikis de banderes i càntics tel·lúrics ens posaven la pell de gallina sense molestar a ningú.
Avui, a les portes de les eleccions de 2015, l'estètica de l'independentisme de barretina i set betes s'ha hagut de moderar molt. Sota l'amenaça de ser titllat de racista, nacionalista excloent, etc., per creure que formes part d'una nació, sota la sospita de ser una ment endarrerida en una societat moderna cada cop més oberta al món (mentida); l'independentisme, en aquests anys de "processisme", ha fet un gir i ha mirat d'abandonar la qüestió ètnica i el sentiment per centrar-se en el mal govern de l'Estat i justificar la seva revolució Lockeana.
Doncs bé, en contra de tota l'estètica "permesa" avui en dia, deixeu-me tornar a aquell 2008 i que em posi una mica sentimental i gilipolles a les portes d'unes eleccions que molts esperem que siguin de les més importants de les nostres vides.
Tinc la teoria (no validada ni contrastada per ningú, òbviament), que EL PROCÉS (TM) va començar aquell novembre de 2008 en aquella trobada al Palau de la Música. Va ser el darrer cop que vam fer el friki cridant "Independència" i, potser, el primer cop que ho cridàvem seriosament amb un impuls i un projecte real davant nostre. Recordeu aquell homenatge?
L'acte del Palau de la Música va ser una ocasió fantàstica per a recollir personatges de sensibilitats molt diferents, ajuntar d'una manera transversal representats del catalanisme i l'independentisme viscut amb formes i continguts diversos i fer una primera demostració de força i unitat acompanyada d'arguments sobre moltes de les qüestions que, finalment, han acabat desembocant en tot aquest "Procés TM". Recordo un enjovenit Junqueras, més prim, amb aires de mossèn fent arengues, deixant anar un discurs amb força que sonava diferent a les nostres orelles, més acostumades a crits molt més rebels i radicals.
Però aquell dia van parlar també el periodista Josep Puigbò, l'activitsa Arcadi Oliveres o l'actor Lluis Soler. Aquell dia hi va haver actuacions musicals que connectaven el catalanisme folk dels setanta amb el rupturisme més radical i modern, des de l'Elèctrica Dharma fins a At versaris, passant per Obrint Pas o la Coral Sant Jordi. Van projectar-se paraules de López Tena, paraules d'Oleguer Presas, Salvador Cardús, Rita Marzoa, Josep Cuní, Antoni Basses o el mateix Xavier Vinader. Una primera mostra d'encaix i transversalitat. Era possible que tota aquesta gent ens trobéssim en un mateix espai i féssim un homenatge i un espectacle que ens posés la pell de gallina a tots, per igual, un homenatge a una persona que tots, des de punts de vista diferents, crèiem que era merescut; un homenatge a Xirinacs i, deixeu-m'ho dir, un homenatge a Catalunya que, probablement, va encendre l'espurna de molts focs als cors i a les ments de molts dels presents.
L'acte del Palau de la Música va ser una ocasió fantàstica per a recollir personatges de sensibilitats molt diferents, ajuntar d'una manera transversal representats del catalanisme i l'independentisme viscut amb formes i continguts diversos i fer una primera demostració de força i unitat acompanyada d'arguments sobre moltes de les qüestions que, finalment, han acabat desembocant en tot aquest "Procés TM". Recordo un enjovenit Junqueras, més prim, amb aires de mossèn fent arengues, deixant anar un discurs amb força que sonava diferent a les nostres orelles, més acostumades a crits molt més rebels i radicals.
Però aquell dia van parlar també el periodista Josep Puigbò, l'activitsa Arcadi Oliveres o l'actor Lluis Soler. Aquell dia hi va haver actuacions musicals que connectaven el catalanisme folk dels setanta amb el rupturisme més radical i modern, des de l'Elèctrica Dharma fins a At versaris, passant per Obrint Pas o la Coral Sant Jordi. Van projectar-se paraules de López Tena, paraules d'Oleguer Presas, Salvador Cardús, Rita Marzoa, Josep Cuní, Antoni Basses o el mateix Xavier Vinader. Una primera mostra d'encaix i transversalitat. Era possible que tota aquesta gent ens trobéssim en un mateix espai i féssim un homenatge i un espectacle que ens posés la pell de gallina a tots, per igual, un homenatge a una persona que tots, des de punts de vista diferents, crèiem que era merescut; un homenatge a Xirinacs i, deixeu-m'ho dir, un homenatge a Catalunya que, probablement, va encendre l'espurna de molts focs als cors i a les ments de molts dels presents.
Aquell dia, al Palau, vaig tenir el privilegi de sortir a l'escenari, posar-me de cara les més de 2000 persones que l'omplien i observar com volaven les estelades mentre cantàvem els segadors. Avui, a les portes del 27S, he recordat emocionat aquells minuts i no em fa cap vergonya fer el friki un cop més i compartir-ho amb qui vulgui recordar-ho. He cantat els segadors amb la boca mig tancada a estadis de futbol o altres actes institucionals. He sentit cridar "independència" entre cerveses en concerts o en bars. He sentit discursos del moviment independentista, he llegit i m'he format en la història de Catalunya i he compartit petits moments de catarsi col·lectiva molt modestos en espais molt minoritaris i amb discursos que mai havien tingut cap mena d'altaveu. Evidentment encara no havia estat a l'acte fundacional de l'ANC, no havia estat a la manifestació del 2012 als carrers de Barcelona, que va ser espectacular, etc. Però és que aquestes coses no existien. Parlem d'un espai de poc més de 7 anys i, simplement, no existien.
Aquell vespre al Palau de la Música (crec jo sense cap validesa científica), va començar el Procés, perquè tan bon punt van acabar totes les petites actuacions frikis, aïllades, que una vegada més ens reuníem a representar, vaig poder mirar les cares de tota aquella gent des de l'escenari, vaig sentir aquelles veus cantant amb força, vaig veure llàgrimes als ulls, vaig veure els primers somriures que han caracteritzat totes les mobilitzacions aquests anys, vaig veure mans alçades amb els dits fent la senyera (Mas Style) i els punys alçats dels companys de sempre, corbates i arracades, tots junts, i vaig veure com allà n'estava començant alguna de molt grossa. Perquè vam cantar els Segadors amb més força que mai, perquè es van sentir crits molt espontanis (poc propis dels catalans) i es va fer volar les estelades sense complexes, sense pors, sense manies, d'una manera molt diferent de com ho havíem fet fins aleshores als festivals de música, a les manifestacions al Fossar de les Moreres, o discretament, gairebé per fer la broma, al Camp Nou.
Aquell vespre al Palau de la Música (crec jo sense cap validesa científica), va començar el Procés, perquè tan bon punt van acabar totes les petites actuacions frikis, aïllades, que una vegada més ens reuníem a representar, vaig poder mirar les cares de tota aquella gent des de l'escenari, vaig sentir aquelles veus cantant amb força, vaig veure llàgrimes als ulls, vaig veure els primers somriures que han caracteritzat totes les mobilitzacions aquests anys, vaig veure mans alçades amb els dits fent la senyera (Mas Style) i els punys alçats dels companys de sempre, corbates i arracades, tots junts, i vaig veure com allà n'estava començant alguna de molt grossa. Perquè vam cantar els Segadors amb més força que mai, perquè es van sentir crits molt espontanis (poc propis dels catalans) i es va fer volar les estelades sense complexes, sense pors, sense manies, d'una manera molt diferent de com ho havíem fet fins aleshores als festivals de música, a les manifestacions al Fossar de les Moreres, o discretament, gairebé per fer la broma, al Camp Nou.
Per mi, aquell novembre de 2008, va començar el procés, perquè des d'aleshores les mostres de força del catalanisme i l'independentisme no han parat de créixer, perquè des d'aleshores n'hem viscut de molt i molt grosses però, sobretot, perquè des d'aleshores se'ns ha pres seriosament i ja no hem pogut fer més el friki com vam fer aquell dia per últim cop (només cal que veieu els vídeos). Amb el procés hem après a reservar les estelades per ensenyar-les bé als balcons i per anar a les convocatòries multitudinàries de l'11 de setembre, i ja en van unes quantes; i hem après, sobretot, a fer un gir estètic, a deixar el nacionalisme i l'independentisme etnicista i redirigir els esforços cap als arguments i el convenciment. Avui, el 2015, ens caurien hòsties com a pans si organitzéssim un acte amb l'estètica del que vam fer al Palau de la Música, els mateixos convidats no s'hi sentirien còmodes, de fet.
Però després de 7 anys apassionants, a les portes de les eleccions d'aquest diumenge, em surt la vena sentimental gilipolles i us diré que, a banda de tot el discurs de la ruptura, a banda de l'independentisme carregat d'arguments que ja sabem de sobres i que ara no vull tractar, a banda de l'independetisme Lockeà del mal govern, a banda del convenciment que tenim l'oportunitat de fer un país millor, que podem viure una autèntica revolució, que podem girar-ho tot cap per avall, que ho podem canviar tot perquè ho volem tot, que tenim l'oportunitat d'empoderar-nos i governar-nos, etc... A part de tot això, votaré, també, per Lluís Maria Xirinacs i perquè sé, com ell, que visc en un país que mereix ser un país i que pot ser-ne un on pot valdre la pena viure-hi.
Xirinacs es va llevar la vida per a fer un acte de sobirania, nosaltres només ens hem de llevar diumenge i anar a les urnes, no podem deixar passar aquest tren, cal tancar el procés.
Comentaris