Síntesi comparativa dels ordenaments jurídics continental, anglès, xinès i musulmà

El dret continental, el que prové directament del dret romà, construeix una sèrie de sistemes jurídics amb la pretensió de regular la vida social i política dels homes a partir d’unes normes abstractes, relacionades lògicament i amb pretensió d’universalitat. El fonament principal del dret és, doncs, la llei, a partir de la qual s’ha de jutjar la correcció de les accions humanes. La llei respon a principis racionals i és l’expressió de la voluntat política dels legisladors (monarques, emperadors, etc.). L’ordenament jurídic musulmà també es recolza en una sèrie de textos amb la finalitat de conduir les accions humanes, però en aquest cas aquesta font principal de dret no respon a les voluntats polítiques dels legisladors, sinó que concorda exactament amb la paraula de déu (El Corà) i les accions del profeta (La Sunna), que és el principal exemple a seguir. La fe, la religió, la paraula de déu és, doncs, en aquest cas, la font principal del dret.

L’ordenament jurídic anglès, en canvi, no estableix generalment i a priori un sistema jurídic per a regular les relacions, sinó que es construeix mica en mica a partir de l’experiència judicial, a posteriori. La jurisprudència és, doncs, en el cas anglès, la font principal del dret i, un cop establertes unes normes bàsiques que regulen principalment la perpetuïtat del rei i unifiquen les relacions feudals a tot un territori (common law), es converteixen en els precedents que serviran d’exemple a partir dels quals treballar amb les properes disputes entre particulars. En el sistema continental, la racionalitat del sistema normatiu prové del legislador i és el valor fonamental del mateix que, per tant, no hi entén de circumstàncies; mentre que el sistema anglès té en compte els casos de manera particular i dóna valor als judicis morals dels jutges que resoldran cada circumstància de manera equitativa, justa i racional, segons els costums i els precedents de la jurisprudència. De la mateixa manera, la cultura tradicional xinesa no podia concebre la idea de formular unes lleis que poguessin servir universalment per a tots els casos i les circumstàncies, de manera que se n’estaven d’establir aquest tipus de normes. Els xinesos donaven un valor especial a la pau entre els homes i la filosofia del confucianisme. Els litigis eren gairebé una qüestió de mal gust i una mostra de poca categoria entre els homes, que mitjançant l’educació haurien de ser capaços de resoldre les seves disputes pacíficament i equitativa. Hi ha, per tant, molt poca producció jurídica a la xina més enllà de les resolucions dels jutges reials, que eren persones de cultura i saviesa contrastades i que podien ajudar als homes a arribar a bones enteses per a les seves disputes. Així, doncs, en els casos anglès i xinès (en aquest segon potser en major grau), la realitat empírica supera de llarg les pretensions de racionalitat lògica i apriorística de l’ordenament jurídic continental.

Una segona distinció la trobem pel que fa l’elecció de les persones capaces d’impartir justícia. Els jutges, en el cas continental, eren i són tècnics, especialistes, capaços de demostrar un coneixement exegètic i específic de les lleis a partir de concurs públic; igual que en el cas musulmà eren aquells que millor coneixien la paraula de Alà i la vida de Mahoma. En canvi, a Anglaterra, els jutges eren escollits segons la seva reputació, la seva moralitat, la seva saviesa i capacitat d’impartir justícia equitativament, i eren escollits pels mateixos jutges; semblant als jutges xinesos, escollits pel poder de l’emperador entre les persones més cultes, sàvies i refinades, amb millor capacitat pedagògica i de prudència més elevada, persones virtuoses, al cap i a la fi, i sensibles.

Per últim, podem establir graus entre els quatre sistemes jurídics pel que fa la seva capacitat d’evolució o la seva immutabilitat. L’ordenament jurídic continental pot quedar subjecte a canvis de manera immediata en funció de la voluntat del legislador, ja que la llei és un poder polític. Els sistemes anglès i xinès tenen molta capacitat evolutiva però valoren, per sobre de tot, els costums i l’statu quo, de manera que, al final, al ser sistemes jurisprudencials i, en cert grau, consuetudinaris, a la pràctica evolucionen molt lentament. Per últim, el cas musulmà, presenta una exagerada immutabilitat, ja que la llei queda lligada a uns textos que no poden ser modificats i no ha estat fins ben entrats els segles contemporanis que no s’ha replantejat la possibilitat de canviar els sistemes jurídics.