La vida és mòbil

Fa anys que ens adverteixen que la vida ens canvia, la vida es torna mòbil. Les companyies telefòniques ens han omplert les butxaques amb petits telèfons que cada cop han anat essent més “útils”, amb més funcions, fins el punt que ara realment ens sembla una eina molt necessària, imprescindible a vegades. Però aquesta vida mòbil implica un ritme diferent. Permet fer més coses alhora, ens allarga els dies, dobla les hores, ens escorre com una baieta per treure de nosaltres el màxim rendiment i no ens deixa ni un minut lliures. Com que ja no tenim temps, ja no podem “perdre” el temps, la vida contemplativa s’enfonsa, no podem reflexionar sobre res i adquirim una predisposició neguitosa i infantil que afecta directament la nostra capacitat de creació i pensament.

Pensar, reflexionar, crear, són coses entranyables: fer una pausa, mirar l’entorn, reflexionar, fer-ne una interpretació subjectiva per acabar-la materialitzant en quelcom. Fer passar el món a través d'un mateix, per un embut, sense perdre’n cap detall i, sobretot, apostar per les capacitats pròpies en detriment de tot allò que ja està fet prèviament i ens omple de prejudicis. En la vida mòbil ja no podem fer pauses, sense pauses no podem mirar l’entorn, per tant, res és susceptible de ser pensat i interpretat. La vida mòbil ens fa babaus, ens destrueix l’embut, ens accelera, afecta directament la nostra capacitat de creació.

Vivim accelerats, som persones amb unes ànsies insaciables de consumir i anem fent “zàpping” amb comandaments a distància, amb telèfons mòbils, tot buscant els objectes, els estímuls externs o les persones, fins i tot, que ens sembla desitjar en un moment i un lloc precís. Però aquesta cultura del “zàpping” on l’únic que importa és el neguit de cadascú, ens està deixant sense referents, ens fa perdre caràcter, personalitat, criteri, ens torna egocèntrics i ens enterboleix els desitjos. Per dir-ho d’una altra manera, no sabem ni el que realment volem. Hem traslladat aquest neguit consumista tan premeditat en el capitalisme a les nostres relacions socials, a les persones, als nostres amics i familiars. Un ja no és capaç de saber què vol fer ni amb qui ho vol fer, simplement fa“zàpping” de manera compulsiva entre les diverses possibilitats que li ofereixen les amistats i el món. Sovint, tot acaba depenent d’on s’apunta més gent a última hora i no de què tenim ganes de fer realment. El compromís, la responsabilitat, la paraula de cadascú vers els altres, estan debilitant-se dia rere dia. “Quedem el dimarts que ve a les 17h” o “visc al c/.. número...” són oracions estèrils que cada cop tenen menys sentit, ja que programar un encontre amb uns dies d’antelació o donar una adreça és gairebé inútil, no podem saber ben bé què voldrem fer arribat el dia i molt menys ens caldrà recordar on ho hem de fer i, en tot cas, “ja ens trucarem”.

I el més fotut és que ens truquem, i tant que ens truquem! Ens truquem abans, durant i després de cada trobada de manera impacient. Estem agafant un pànic poc fonamentat a esperar, a avorrir-nos, a fer pauses i, per tant, com dèiem, a pensar, reflexionar o contemplar l’entorn sense ansietat. Fins i tot a les sales d’espera ja no s’hi espera, no fos cas que penséssim dos minuts seguits; sempre hi ha una música de fons, una “revisthola”, un joc estúpid al mòbil, una televisió encesa o tot a la vegada, per evitar-ho de seguida, provant d’acontentar el nostre neguit insaciable. Tota una acumulació d’estímuls externs a mode de “soma” (com ja va imaginar Aldous Huxley a la seva novel·la) que ens droguen el pensament i destrueixen de soca-rel la pau necessària per tenir una certa capacitat crítica, que és, en definitiva, del que es tracta tot plegat.