Breu comparativa constitucional: EUA (1776) i Espanya (1978)

Les constitucions espanyola i americana són dos textos molt diferents marcats pel seu origen i el context en què van ésser desenvolupats. A Espanya, l’any 1978, s’havia de buscar una solució cap a la transició democràtica, donar resposta a molts conflictes històrics, com el paper del rei, els privilegis nobiliaris, l’aconfessionalitat, la subordinació de l’exèrcit al govern, els conflictes nacionals, etc., s’havia de buscar un consens difícil entre parts molt enfrontades i salvar la manca de tradició democràtica. Als EUA, en canvi, es partia en essència d’un consens i d’una tradició jurídica concreta (l’anglesa) i s’havia de formalitzar un projecte de nou, sense la necessitat de salvar errors del passat i sense una noblesa afermada al poder.

Així, la primera de les característiques generals de la Constitució espanyola de 1978 salta a la vista, ja que de seguida es veu que es tracta d’un text força extens (169 articles), en el que es pretén fixar molts dels continguts democràtics i reconèixer una gran quantitat de drets que, per tradició, no eren tan evidents. A més, en aquest afany de buscar el consens, els termes del text sovint són polivalents. La Constitució dels EUA és, en canvi, un text molt més breu, que consta de 7 Articles dividits en poques seccions i 27 esmenes, que estableixen, principalment, disposicions orgàniques, relacions de poder, procediments i es mencionen uns drets fonamentals, de manera més precisa (sense ambigüitats) i breu.

La Constitució americana respira un aire de revolució liberal burgesa del segle XVIII que no té res a veure amb el text espanyol de 1978. Segueix (la primera) els preceptes il·lustrats iusnaturalistes de la sobirania del poble i la divisió de poders, en contra del poder reial centralitzat, i els drets naturals de tots els homes, en contra dels privilegis tradicionals. Així, defineix un estat de dret mínim, garant d’uns drets (10 primeres esmenes) de caràcter privat, com la propietat, i llibertats fonamentals, acompanyats d’un descompromès “laissez faire”. Es tracta, però, d’una llista de drets més aviat modesta. La Constitució espanyola, en canvi, inspirada en altres textos del segle XX, defineix un Estat Social de dret i conté una llista molt àmplia de preceptes de dret que van dels mateixos drets privats fins a drets del benestar, passant pels drets polítics i socials. Fins i tot contempla la intervenció i correcció de l’economia de mercat per garantir la igualtat.

Per últim, i seguint amb l’ambigüitat ja definida, l’espanyol és un text que es podria considerar inacabat, en el sentit que no dóna solucions explícites a qüestions com el model territorial de l’Estat i deixa oberta la possibilitat de formar estats molt diferents (centralitzat, federal, autonòmic) sense modificar el text, per no mencionar que preveu una segona càmera per a les Corts, un Senat, que no compleix les funcions d’un autèntic Senat federal. La forma de l’Estat Federal dels EUA, en canvi, no es posa en dubte segons el seu text constitutiu. És un text acabat, esmenable, això si, segons un procediment establert, però que estableix clarament la divisió de poder horitzontalment.