Zoon Politikon (I)
Existeix una faula que, erròniament, s’ha confós amb un estudi científic realitzar per un tal G. R. Stephenson el 1967[1], que pretén explicar, amb una certa intenció moralitzant o de catequesi postmoderna, que repetim acríticament tots els comportaments adquirits sense qüestionar-ne la seva procedència o conveniència.
Imaginem un supòsit d’amnèsia col·lectiva. Despertem un matí, mica en mica, durant 12 hores, tots els éssers humans de dreta a esquerra del globus terraqui, i no recordem absolutament res de la nostra història i el nostre passat. No sabem qui som. Amb aquest postulat es podria pensar de seguida en un escenari post apocalíptic en què tornem a l’strugle for life primigeni i regna la barbàrie. Però optem per l’opció contrària. Només hem patit amnèsia, som éssers racionals i socials per naturalesa de manera que, observem el nostre voltant i tenim l’oportunitat de partir de zero. El zoon politikon s’arremanga i té un xec en blanc, sense prejudicis, per restablir un ordre mundial i fer el pas de pujar l’escala i abastir-se de plàtans amb la tranquil·litat que no hi haurà dutxes d’aigua freda, de fet no n’hi hagut mai. I aquí ve la pregunta. Si despertéssim d’un somni irracional i bàrbar com el món en el que vivim ara, si aterréssim de nou en aquest món i ens hi haguéssim de posar de zero, si tinguéssim l’opció de viure com volguéssim, ho faríem així? Viuríem en el món que vivim? Hi ha cap vestigi de l’ordre mundial actual que tingui cap sentit de manera racional?
La coneguda història relata com en un suposat experiment, “fa temps” –perquè aquestes coses sempre són “fa temps”-, uns científics van tancar un grup de cinc primats a una gàbia d’on penjava un ram de plàtans a una alçada només abastable mitjançant una escala. Cada cop que un dels primats enfilava l’escala per arribar al menjar, la resta del grup rebia una dutxa d’aigua freda que els mullava i els espantava de manera traumàtica. L’operació es repetia els cops necessaris fins el punt que, només d’acostar-se a l’escala, l’agosarat rebia una “somanta palos” –no existeix una expressió millor- que imposava un clima d’abstinència i fòbia respecte l’objecte. Seguidament un dels primats era substituït per un de nou que, immediatament, s’acostava a l’escala i era colpejat. Ja no era necessària la dutxa d’aigua. Després se’n substituïa un segon, que també rebia de valent i, sorprenentment, el primer substitut participava amb vehemència de la batussa. Així, un a un, els cinc primats eren substituïts i adquirien el comportament de vetar l’accés a l’escala i els plàtans, malgrat que cap d’ells hagués rebut mai la dutxa d’aigua freda.
La moral no necessita més explicació i de seguida és aplicable a tots els nostres àmbits de relació: amistats, relacions familiars, laborals, cultes o religions, etc. Sovint les normes, les convencions, que en unes circumstàncies determinades tenen sentit, posteriorment deixen de tenir-ne però les mantenim arrelades als nostres comportaments de manera acrítica. La nostra convivència, es podria dir, gairebé se sustenta en aquesta manera de fer irracional. Però el sil·logisme més important que, potser, ens oblidem de fer, és que aquesta afectació a les nostres conductes és observable a nivell històric i social, ja no en un grup d’individus determinat, a la humanitat sencera. La proposta no és que ens hem de replantejar individualment els nostres comportaments i prejudicis en els nostres entorns més propers sinó que, la humanitat, com a tal, també podria fer-ho.
Comentaris