Crònica a 31 de maig, de confluir, de maridar, de casar-se i de postes de sol

Estimats Anna Rosa i Jordi,

Em dono per vençut. Llenço la tovallola. He buscat la manera de fer algun gest des de mi cap a vosaltres. Trobar algun fruit de la meva vida, alguna de les meves possessions, una sola de les meves idees, alguna cosa que pogués interpretar-se com un "de mi" i que pogués omplir un petit raconet del que, ara ja oficialment, sou "vosaltres". Fer-vos un regal. Però, com deia, passat el dia del vostre casament, llenço la tovallola i abandono la idea de poder fer aquest gest. Canvio l'estratègia. Deixaré uns pensaments a l'aire, escrits per a vosaltres, quatre mots que pugui reunir, i deixaré que us els cruspiu. I és que ahir, entre les vinyes, vaig adonar-me que fes el que fes seria engolit, que en realitat tot sortia de vosaltres cap a mi, i ho feia amb tanta força que tot intent d'oferir-vos alguna cosa seria una lluita contracorrent. Ahir em vau fer vosaltres un regal a mi, així que aprofito que encara m'estic refent per mirar de redactar una petita crònica emocional del vostre obsequi i oferir-vos-la perquè també us l'endugueu amb la vostra força. Que sigui, doncs, la meva manera de, si més no, donar-vos les gràcies.

D'on surt aquest ara? Oi? Bé, ja se sap que totes les processons van per dins i, a més, no em sembla una contradicció fer l'animal, beure's fins l'última gota d'alcohol, gaudir de la bogeria del que va ser realment una festassa, comportar-se d'una manera totalment arrauxada i, a la vegada, estar profundament emocionat per alguna cosa que saps que t'està xocant fort, les dues coses casen.

Els humans estem preocupats per entendre el món en què vivim. D’això se’n pot dir filosofia o se’n pot dir supervivència, però tenim set de coneixement. Vosaltres ahir em veu fer un regal en forma de comprensió experimental, em veu fer entendre una petita porció més del món, em veu oferir coneixement i de la manera que ho fan els millors professors, mostrant-lo, deixant totes les portes obertes, deixant tocar, obrint torn de preguntes. Ahir em veu fer entendre com es casa (oportú eh), com funciona l’art del maridatge (torna-hi), alguna cosa sobre l’amor i la profunditat del terme confluència. Per tant, en posar llum sobre una de les qüestions que ens preocupen, de fet una de les que més ens preocupen, en certa manera m’heu regalat vida.

Confluir. Maridar. Casar. D’això anava tot plegat. I jo que em pensava que només anava a “una boda”. Ni molt menys. Ahir vaig assistir a un concert. Vaig assistir a l’experiència de l’harmonia, l’espectacle de la confluència, el so dels detalls que encaixen i converteixen el soroll en música. I va ser una gran classe. Vaig entendre que un casament, allò que estava passant, era tant emocionant precisament per això, perquè tot casava. I en els vostre casament, en els vostres maridatges, en les vostres harmonies, ens hi convidàveu a tots i tots en volíem ser part. No ens reuníem per oferir-vos “el vostre dia”, sinó que érem benvinguts, una estona, a observar i a ser obsequiats amb la vostra música.

La confluència de dues famílies, de dos universos. La confluència (formal) entre dues persones. La confluència de grups tan heterogenis. Creients i descreguts, embriacs i abstemis, potser culers i madridistes, carnívors i herbívors, i el que ho fa realment emocionant és aconseguir casar-ho tot, i ho vau aconseguir.

Jo sempre he estat dels descreguts, embriacs, carnívors i culers. Casar-me jo? Però si això de casar-se ja no es fa! Et cases? Què, l’excusa per fer una festa, no? Ahir em vau fer un regal: vaig aprendre que no es tracta de casar-se, es tracta de maridar.

El vostre casament va ser una oda als detalls, un maridatge per gaudir-ne de principi a fi. Vi i formatge. El dia era esplèndid, el lloc no podia ser un altre i, quan es va posar en marxa el joc de les confluències, allò va ser un no parar.

Veu fer la cerimònia més laica i atea que es pot fer en nom de déu i l’església, i tots hi vam ser còmodes. Veu escollir les músiques, els temps i les paraules al mil·límetre, veu conjugar la bellesa i ens veu fer plorar i riure. Ja aquí, d’alguna manera, vaig tenir la sensació que us tornava a conèixer i a estimar de nou, com si contagiéssiu l’aire, perquè ens estàveu convidant a casar amb vosaltres i ens sentíem convidats al ritme del “benvinguts, passeu, passeu” del Sisa.

Vam anar de l’ermita més petita, antiga i austera, plena de significats que els Martí ens veu fer conèixer; a un racó luxós, elegant, ple de contrastos com salons rococó, una masia de pedra i sostres de fusta alts i un saló de vidre modern amb vistes als camps o exposicions de vins i caves tel·lúrics i suaus i barres de bar plenes d’alcohol per tombar un exèrcit, i sense despentinar-nos!

Veu organitzar una de les cerimònies més ancestrals de la cultura humana, amb l’aire dels casaments de tota la vida, amb rams, flors i vestits blancs, però amb hashtags, apps, drones, photocalls i una caravana fast food ben hipster. I tots hi érem còmodes i tots ens vam fondre en una festa en la que també casava el Reggaeton a tot drap amb els violins, guitarres i veus de dues noies delicadíssimes. Veu aconseguir que dos grans grups d’esplaiers més o menys hippies, més o menys pijos, més o menys punks, ens encorbatéssim i ens vestíssim i ens sentíssim preciosos, amb permís de l’esposa i l’espòs, fins el punt de tenir ganes d'omplir-nos a petons.

Vam anar de casament a un lloc on cada cop que se t'acabava la beguda apareixia un sirvent empolainat per servir-te'n una altra però, no sé com, hem acabat llevant-nos a una casa de colònies i baixant a esmorzar al crit del megàfon d’un monitor boig que ens apretava perquè l’esmorzar es serveix a tal hora i no a tal altra i, a més, te l'has de portar i recollir tu. I sí, això també casa!

I va ser just allà, mirant d’entendre la vostra història, mirant de quedar-me amb els detalls i les coses dels vostres familiars i amics, gaudint de tots els maridatges que havíeu preparat per a la ocasió, sentint que de veritat tot el que estava passant era bonic, alegrant-me per la vostra sort i la de tots els que érem allà, que vaig girar la vista als camps i a la posta d'un sol que, curiosament, ahir havia vist sortir.

De fet així havia començat el meu dia, el meu dia del vostre casament: veient sortir el sol a les cinc i molt del matí, fent un cigarro trobant-me ebri i afusellat pels pensaments.

Just allà, després de seguir el sol tot el dia, de la ciutat al camp, de les ermites a les masies luxoses, d’una embriaguesa matinal a un completa borratxera de tarda, em trobava de nou al mateix lloc, amb el mateix cigarro, amb la mateixa vermellor al cel de l’astre caient sobre els camps verds i vaig veure un últim maridatge que em va semblar sublim i em va fer entendre que aquestes coses eren possibles, que la vostra felicitat ben conjugada, ben maridada, podia convertir el vostre dia en un dels dies més feliços també per als altres: i és que mentre érem alimentats pels calders, que no van deixar de funcionar i treure menjar en tot el dia, si giraves un moment la vista als camps, tot eren vinyals...


Qui sap si aquestes vinyes han estat dient alguna cosa a l'Anna Rosa tota la vida, que des que és ben menuda viu entre vinyals, en qualsevol cas, moltes gràcies per deixar-me ser amb vosaltres el dia que havíeu programat totes aquestes confluències, perquè van ser una lliçó de maridatge i una casament preciós.

Us desitjo, de veritat, que tingueu una vida tan preciosa com el que ens veu deixar entreveure ahir per un instant.

Casar-me jo? Qui sap, potser, gracies al vostre regal, algun dia marido... ;)