El discurs de Messi

És el millor. Absolutament irrepetible. Diumenge feia el seu gol 500, en temps de descompte, al Santiago Bernabéu. L'estadi del Real Madrid no havia vist mai en la seva història com un equip els guanyava fent ús del seu propi segell: passats els 90 minuts. Aquella tarda Messi va fer molt més que un gol. Aquell remat a porteria era una signatura, al peu d'un comunicat, d'un discurs. Messi va parlar jugant a futbol. En acabar, engalta la rematada amb la cama esquerra al fons de la xarxa i, serè, deixa la samarreta suspesa a l'aire: "firmat, Leo Messi".

La darrera dècada (2007-2017) ha estat marcada indubtablement per la generació de futbolistes del Camp Nou. Un equip, el Barça de Leo Messi, que neix amb l'arribada de Guardiola i que acabarà quan Messi ho decideixi, ni més ni menys. Un equip amb una identitat que es vertebra en la línia central, des de Piqué a Leo passant per Busquets i on l'argentí porta la batuta de l'orquestra. Un equip que ha canviat per sempre la història del futbol perquè ha trencat la normalitat.

El Real Madrid és l'amo de la "normalitat". El Madrid guanya. El Madrid és -perquè es veu que ho ha de ser- el millor club del món. El Madrid té una raó d'Estat, una raó històrica, té raó i punt. La darrera dècada s'ha convertit en un incordi, una anomalia, una desviació que cal corregir, perquè ha mostrat una veritat incòmode: que la Història, en majúscules, malgrat la història blanca, l'ha determinat el Barça, qualitativament i quantitativament, i no el Real Madrid. I això fa aflorar traumes: els seus èxits són tan dubtables que del primer a l'últim madridista pateix d'una certa neurosi: "¿cómo no te voy a querer...?" canten, com qui se sent observat i posat en dubte i mira de convèncer-se a sí mateix, amb una certa paranoia, "¿cómo no te voy a querer...?" fins que la resposta els calma.

Per això la dècada del Barça, la de Leo Messi, ha anat acompanyada paral·lelament de la més barroera de l'equip blanc, que ha obert tots els fronts possibles i inimaginables per tal de decantar la balança cap a la capital -i ni així, caldria dir-. Han acusat el Barça de dopatge, de manipulació, de jugar amb violència, de fingir faltes, de cometre delictes, han posat en dubte permanentment les seves victòries -senyal inequívoc d'aquesta neurosi- i, per damunt de tot, han manipulat i tergiversat tots els relats fins la sacietat. El darrer exemple, el diumenge passat. Mentre tot el món repassava les jugades de Messi, els seus èxits, el seu gol, la premsa i l'entorn blanc es centrava en les balances d'errors arbitrals o els cops verbals entre Sergio Ramos i Gerard Piqué.

Res de nou. La manipulació del relat ha estat una constant i l'han usat, per exemple, per enterrar els èxits del Barça sota muntanyes de comparacions odioses. Des dels mesos de "quin equip provoca més a l'altre" fins la constant "Cristiano Ronaldo o Leo Messi", que ha brindat pilotes d'or al portugués fins a desvalorar el mateix premi, assumint-se que si un any no la mereixia Messi automàticament la mereixia Ronaldo. Els Barcelonistes no podem competir amb el relat que ve de Madrid. Ens acabem convencent, per exemple, que està tot perdut i decantat cap a la capital quan venim de fer un triplet, un doblet, i estem en disposició de fer-ne un altre.

Gràcies a això el Madrid ha sobreviscut moralment aquesta dècada. Si parles de rècords, gols o títols, ells respondran "décima, undécima" i fi de la discussió. Si parles de Messi et diran que per ells és millor Ronaldo, que sobre gustos colors i que mira les pilotes d'or que tenen cada un d'ells. Cap concessió. Si entres a valorar que el joc del Barça ha meravellat mig món, les nits europees d'aquest equip (fins i tot les perdudes, com la de l'Inter de Milan de Mourinho) o les increïbles finals en què el Barça ha destrossat grans equips com el Manchester o la Juventus, la seva resposta és "Juanito", "la pegada", o "la épica", que Sergio Ramos ha fet reviure, i que presenten com un segell de moral inqüestionable.

*     *     *

Messi ha profanat molts cops el Bernabéu, ha fet gols senzills i genialitats com el passeig davant de tota la defensa blanca en una semifinal de Champions League. Diumenge va fer un discurs. El cop de colze al llavi de Marcelo el va cridar a l'estrada. Mirada seriosa, mesura dels silencis. Mentre els companys discutien el color de les targetes després de cada falta, ell rebia la pilota i l'aguantava, buscava el cos del rival amb l'esquena una vegada i una altra i els deia "tens dues opcions: la criminal, en la què jo rebré, aguantaré, callaré i tu aniràs al carrer; o la civil, en la que jo marxaré i tu pagaràs l'àpat". Començava el parlament. Si els hem de seguir en les comparacions, Messi apareixia mentre Ronaldo desapareixia, com sempre, en les grans ocasions. No només va marcar gols. Va fer regats inversemblants, va trencar línies de defensa impossibles, va provocar targetes dels rivals i, finalment, va donar la victòria al seu equip.

I va dir Messi: 500. Perquè no hi ha dopatge, ajuda arbitrals o confabulació de cap mena que pugui justificar aquesta xifra. L'equip i ell mateix són una autèntica bèstia competitiva i aquests 50 gols per temporada en són un dels principals arguments. Per recordar a tothom que tots els rècords són seus i que, per sempre més, qui vulgui mesurar-se amb la història toparà amb el seu nom i el del Barça, no cap altre.

I va dir Messi: amb el Barça. Perquè Leo Messi entén que aquestes gestes només són possibles gràcies al sentiment que hi ha darrere, el que ajuda a Piqué a arribar a tot arreu, a Busquets a ocupar mig camp sencer amb les cames o a Sergi Roberto cavalcar com el vent quan ningú més té aire als pulmons. Un sentiment i un joc que ha conduit a aquest equip a ser reconegut de forma inequívoca com el millor equip del món.

I va dir Messi: Sant Jordi. Perquè les litúrgies blaugranes de la darrera dècada han anat sempre acompanyades de poesia i prosa, de contes increïbles, de moments de catarsi on s'ha barrejat el millor futbol i el millor espectacle, amb la transcendència de la vida, la mort, l'amistat, els comiats o les celebracions. Moments tenyits de blaugrana que superen totes les "undécimas" que vulguin comptar els madridistes, guanyades en blanc i negre o jugant partits mediocres amb resultats i desencadenants lamentables (d'aquí, segurament, la neurosi permanent).

I va dir Messi: el Santiago Bernabéu i al minut '92 -potser la part del missatge més dolorosa-. Perquè el que fa el Madrid ho pot fer tothom. Perquè el seu estadi ja no és una fortalesa inexpugnable en què no es poden remuntar partits. Perquè la temporada passada no va poder marcar el 0 a 5 (el Barça va guanyar 0 a 4!) i en tenia una guardada. Perquè el Madrid no és qui diu ser. Perquè el Madrid no és més que un equip més.

El seu gol 500 amb el Barça queia en Sant Jordi, al Santiago Bernabeu, al minut '92 de partit, en temps de descompte i culminava una remuntada. Amb una celebració solemne, de qui mai s'excedeix, reservada per un moment així, una nota al peu del missatge: "Firmat, Leo Messi."

I el silenci de la graderia va sonar com una ovació.