Independentisme, violència i democràcia

L'independentisme sempre serà considerat violent, ens hi posem com ens hi posem, mentre no s'assumeixi el seu contingut democràtic i legítim.

El moviment independentista s'ha caracteritzat per ser tossudament pacífic, insistentment no violent i exageradament teatral. Una aposta clara per la cultura de la pau com a força principal d'una ideologia política. Tot i així, des de sempre, els seus principals detractors n'han destacat un racisme, xenofòbia o supremacisme implícits, l'han atacat sota crits de "nazis" ("nazionalistas", "lazis", etc.) i l'han considerat una amenaça per a la convivència o la solidaritat. L'unionisme, en tot el seu eix d'esquerra a dreta, pretén atorgar unes característiques a l'independentisme totalment allunyades del seu nucli ideològic. I això no és nou i la raó és ben senzilla: el nacionalisme espanyol, mentre no es reconeix a si mateix, considera al que anomena el "nacionalisme perifèric" -una mostra evident del nacionalisme central- com una amenaça i no com una ideologia o un rival polític.

Aquesta incapacitat per veure en l'independentisme una idea legítima en condiciona tota la seva criminalització posterior. Com que no es respecta el seu nucli ideològic (polític!), qualsevol de les seves manifestacions són vistes amb recel. Si surten més de 2 milions de persones al carrer, no pot ser que defensin una idea política, es tracta de sicaris manipulats pels rics, per la televisió o per l'escola pública. Si es manifesten contra qualsevol expressió del poder, és que tenen males intencions. Tota reivindicació política o social té un component disruptiu, una vessant tensionadora i comporta un pols amb l'estructura de poder que vol combatre. Així, el feminisme amb el patriarcat, els treballadors d'un sector productiu (miners, taxistes, etc.) vers les patronals o la societat que s'alça contra un status (15M o els gilets jaunes francesos). 

Quan s'accepta que en el nucli d'aquestes reivindicacions existeix un component polític legítim (l'augment de sous o pensions, el patiment d'una discriminació, la necessitat de regular un sector de l'economia, etc.), qualsevol de les seves manifestacions és acceptada també com a legítima. Els miners asturians disparen coets i encenen pneumàtics contra la policia; els murcians alcen barricades contra l'Ave; els taxistes ocupen la Gran via de Barcelona durant dies; els gilets jaunes han cremat cotxes i peatges, etc. Cap d'aquestes accions es considera violenta (o delictiva) i ningú en demana un recompte exhaustiu d'adhesions per validar-ne la legitimitat (són prous per fer el que fan? Hi ha una majoria silenciosa que no ho voldria?). A l'independentisme, en canvi, se li exigeixen uns estàndards de qualitat superiors. Si sou 2 milions, haurien de ser-ne 5. Si talleu una autopista, no respecteu la convivència ciutadana. Si cremeu un contenidor, és que en la vostra gènesi hi ha l'enderrocament de l'Estat de dret i la legalitat. I en aquest marc mental, l'independentisme ha de suportar els majors nivells de repressió que ha conegut en aquests 40 anys de democràcia sense trobar, encara, un interlocutor que en respecti la seva essència legítima.

Mentre els poders de l'Estat i l'unionisme (com a principal adversari polític) no entengui que l'independentisme és una ideologia política legítima, amb una càrrega política i una demanda ciutadana totalment vàlida, sempre veurà en les seves expressions un enemic violent, un monstre que ataca la seva raó de ser, i sempre optarà per la seva criminalització, política i judicial. La qualitat política i democràtica dels partits polítics espanyols, doncs, vers l'independentisme, només es podrà mesurar en tant que abandoni aquests discursos, aquest llenguatge, aquest marc mental que converteix els independentistes en allò que no són (no han sigut i no seran): un enemic de la democràcia. De moment, però, només arriben declaracions en sentit oposat. Oposat també, per tant, a la mateixa cultura democràtica.