¿Qui omple de contingut l'article 155 CE? Els constitucionalistes...

La relació entre la política castellana i la catalana és un etern retorn d'una mateixa substància que adquireix formes diferents al llarg dels segles. Una tradició que es remunta, com a mínim, a l'Edat moderna, quan el poder regi de la casa dels Àustria tenia entre cella i cella acabar amb les obsoletes formes del poder constitucional baixmedieval dels catalans. El comte duc d'Olivares expressava durant la Guerra dels Segadors (1640) aquell anhel: "hay que allanar Cataluña". Acabada la Guerra de Successió (1714) i establertes les Noves Plantes per a totes les Audiències del Regne, s'emetia la famosa instrucció del Consejo de Castilla als corregidors del territori català: "...que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.” *[1]. L'efecte no s'ha assolit mai -prova d'això és la nostra supervivència com a subjecte polític- però "el cuidado" es mantingué com a obstinada obsessió. El General "liberal" Espartero es troba una Barcelona revoltada un segle més tard i "la pacifica" a base de bombes (1842): "a Barcelona hay que bombardearla cada cincuenta años”, digué aleshores. El mateix sentir es manté el s. XX amb el Primer Rivera i el General Franco, però n'és la supervivència en l'Espanya constitucional i democràtica actual el símptoma més preocupant. Només tenint present aquesta tradició es pot entendre què volen dir realment Pablo Casado (PP) o Albert Rivera (Cs) quan afirmen que "hay que aplicar el 155 en Cataluña" perquè, a priori, sense altre context, la seva proclama no vol dir absolutament res, en tant que apel·la a un simple mecanisme constitucional. Però, ¿qui omple de contingut l'article 155 CE?

Per entendre aquesta qüestió cal que ens situem en el debat constitucional de 1978. L'avantprojecte presentat pels ponents ja contenia la previsió que el Govern, amb aprovació del Senat, pogués adoptar les mesures necessàries per obligar a un territori autònom al compliment forçós de les obligacions legals que, suposadament, estigués incomplint. Manuel Fraga (AP) va esmenar que havia de ser el Congrés qui adoptés aquesta mesura "para casos de extrema gravedad para la unidad nacional", ja que el Senat -que suposadament és la cambra de representació territorial- podria trobar-se amb "una cierta situación de incompatibilidad moral a la hora de una decisión urgente". Alianza Popular (AP) va fer moltes esmenes al Títol VIII (organització territorial de l'Estat) i al que acabaria essent l'article 155. Hi pretenia introduir un Títol específic sobre les "Regiones Autónomas" en què s'hi havia d'incloure un "Artículo decimosegundo" amb aquest contingut:

"1. En casos graves, el Gobierno podrá acordar la intervención de una región autónoma, dando cuenta inmediata a las Cortes. 2. Las medidas de intervención pueden comprender: a) La suspensión de uno o mas órganos de la región. b) La designación de un Gobernador general, con poderes extraordinarios. 3. La intervención deberá acordarse por Decreto motivado, y da lugar automáticamente a un debate sobre la cuestión de confianza en el Congreso. 4. El Decreto ha de especificar el plazo de la intervención, conectándolo con una convocatoria electoral. [...]". *[2]

És important no perdre de vista aquell text (àmpliament rebutjat) que proposava la possibilitat d'una intervenció total d'un Govern autonòmic per part del Govern central, ja que l'article aprovat finalment (el vigent) va allunyar-se expressament d'aquest contingut*[3]. L'article 155 és un mecanisme legal a mans del govern central pel que se li permet corregir aquelles conductes que el Govern d'una Comunitat autònoma estigués duent a terme en contra la Llei o la Constitució. Un precepte extremadament vague i d'escàs contingut material. En primer lloc, perquè existeixen amplis mecanismes previs per tal que cap govern actuï il·legalment (control de legalitat dels Parlaments i els Governs). També perquè, per definició, tot acte jurídic que contravingués la Constitució seria nul de ple dret i no podria generar efectes. En tercer lloc, perquè existeixen mecanismes de control a posteriori, mitjançant les resolucions del Tribunal Constitucional, per tal d'encaminar aquestes conductes suposadament il·lícites. Finalment, perquè la definició de "l'interès general d'Espanya" sempre quedarà a l'arbitri de l'oportunitat política del govern central*[4]. No cal dir que la Llei i la Constitució s'infringeixen de manera sistemàtica. Ho fan les Comunitats autònomes i ho fa, per suposat, el mateix Govern central. És per això que la vida política avança i no queda encallat pel dret positiu, que els jutjats contenciosos-administratius tenen feina, o que el Tribunal Constitucional es pot permetre tenir recursos als seus calaixos durant quinquennis.

Aleshores, ¿què vol dir realment aplicar l'article 155? El més senzill seria entendre que la comissió constituent va voler mantenir un as a la màniga, un mecanisme més suau que l'estat d'excepció (article 116 CE), on encabir actuacions pròpies del "hay que allanar" del comte d'Olivares. Més encara quan veiem que existeix un mandat constitucional per desenvolupar per Llei Orgànica l'estat d'alarma o l'estat d'excepció de l'article 116, mentre que no existeix aquest mandat pel que fa el contingut material de l'article 155. Acceptant el benefici del dubte, podem entendre que es tracta realment de l'emulació de la previsió alemanya (article 37 Llei Fonamental de Bonn), en què es preveu el mateix correctiu per part del Govern federal i el Bundesrat (cambra territorial) cap a la desobediència d'un Land. El seu sentit es trobaria, per exemple, en les obligacions que un territori manté respecte el govern central, com transferir una quantitat de diners o transposar com a normativa regional allò que s'ha manat des del govern central en benefici de l'interès general. El problema és que, en el cas espanyol, les comunitats autònomes tenen molt poques obligacions d'aquest estil, ja que el govern central compta amb una reserva de competències molt estricta (article 149.1 CE). Tot i així, es pot acceptar que les Comunitats autònomes tenen uns deures, també respecte el poder central, i que aquest pot exhortar els seus presidents a observar-los i adoptar les mesures necessàries per a fer-los complir directament (article 155 CE). Amb tot, cal entendre que el 155 només pot dotar-se de contingut al Senat: s'ha de detallar en què consisteix l'incompliment que s'imputa i motivar les mesures específiques que s'ha de dur a terme (adopció d'acords, suspensió d'acords, etc.) i en quin termini (article 189 del Reglament del Senat) i, en cap cas, pot consistir en una intervenció total d'una autonomia o la subrogació del poder central en el lloc del poder autonòmic, previsions que van quedar descartades durant el debat constitucional.

¿Quin article 155 es va aplicar a Catalunya a finals de 2017?*[5] ¿Què volen dir aquests brindis al sol i aquestes amenaces de tornar-lo a activar? Doncs, senzillament, que el PP va aplicar (i pretén aplicar de nou) la proposta que li va ser rebutjada durant el debat constitucional, sobrepassant àmpliament i sense justificació els límits del precepte acordat, tal com han al·legat el Parlament de Catalunya davant del Tribunal Constitucional*[6]. Més enllà de donar instruccions a les autoritats de Catalunya, el Govern central va optar per destituir-les, ocupar-les i substituir-les en l'exercici de les funcions que els corresponen, cosa que va en contra de la mateixa Constitució. Les mesures aprovades van donar plens poders a l'Estat sobre Catalunya i les seves principals atribucions, molt més enllà de les mesures concretes, de contingut i abast precisos, que el Govern central hagués considerat necessàries per aturar el procés d'autodeterminació que es duia a terme, i va provocar el bloqueig i la paralització parcial dels serveis públics, generant un greuge que encara no s'ha pogut ponderar (una comissió del Parlament hi treballa). El govern central va realitzar una autèntica "intervención de una región autónoma", (el que desitjava poder fer Alianza Popular l'any 1978) i va fer saltar pels aires, un cop més, el fràgil acord constitucional que vincula Catalunya amb l'Estat.

Les al·legacions del Govern de la Generalitat són als calaixos del Tribunal Constitucional i no sembla que aquest tingui gaire pressa en identificat i precisar els límits de l'article 155 (segurament per si cal aplicar-lo de nou en ocasions properes). Mentrestant, quan el PP i els seus socis ideològics afirmen que "hay que aplicar el 155 en Cataluña", el que pretenen és passar-se pel forro tot el debat constitucional, servir-se d'una immensa llacuna legal per atacar directament les seves quimeres habituals (els mitjans de comunicació públics catalans o el sistema educatiu), suspendre de facto l'autonomia de Catalunya i actuar impunement en contra l'estat de dret, la Constitució i la democràcia, ja que el més important és "allanar Cataluña, aunque se note el cuidado". Ells, els constitucionalistes...

-----

*[1] Don José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consejo de Castilla, a los corregidores del principado de Cataluña, el 29 de enero de 1716. --> “...como a cada nación parece que señaló la naturaleça su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algun tiempo para logralo, y mas cundo el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su Pais, y para esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado."

*[2] Votos particulares presentados al Anteproyecto (publicados en el «B.O.C.» núm. 44, de 5 de enero de 1978), pàg. 39. Enmiendas y texto de la Ponencia que mantie el Grupo Parlamentario de Alianza (publicados en el «B.O.C.» núm. 121, de 1 de julio de 1978), pàg. 1843.

*[3] Artículo 155 CE: 1) Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general. 2) Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.

*[4] Nota de l'autor: La defensa de l'interès general és un mandat que abasta el conjunt de les Administracions amb poder executiu a l'Estat, de manera que, el supòsit mateix que el Govern central, en defensa de l'interès general, pot reconduir els actes que dugui a terme el Govern d'una Comunitat Autònoma, és un tel de sospita (potser injustificat) cap a aquest darrer, que evoca directament a l'alçament, la rebel·lió o la traïció. La previsió de l'article 155 només es produeix en el capítol de l'organització territorial de l'Estat, no n'hi ha un de similar per a la Corona, el Govern, el Parlament o el Poder Judicial, que es pressuposen independents, cosa que confirma una fictícia dependència del poder autonòmic respecte el poder central de l'Estat, com si el primer depengués jeràrquicament del segon i no emanés directament del text constitucional (l'organització constitucional del poder de l'Estat). Amb tot, es pressuposa, doncs, que el Govern central té una major percepció de l'interès general que el govern autonòmic, en virtut de la qual el primer es pot permetre eliminar potestats i atribucions del segon, pel que acaba essent cert que l'autogovern (de Catalunya, per exemple) abasta el que dura una reunió de Consell de Ministres a Madrid.

*[5] Acuerdo adoptado por el Consejo de Ministros, en su reunión celebrada el día 21 de octubre de 2017 y Resolución de 27 de octubre de 2017, de la Presidencia del Senado, por la que se aprueban las medidas requeridas por el Gobierno, al amparo del artículo 155 de la Constitución --> Enllaç

*[6] Recurs d'inconstitucionalitat presentat pel Parlament de Catalunya el 8 de gener de 2018 --> Enllaç