Controvertint 'la violència'

El concepte de 'violència' és un concepte essencialment controvertit? Potser ara ho és.

Foto: Artesa de Lleida, 1 d'octubre de 2017 (www.catmemoria.cat)

Les normes jurídiques, la Llei, s'expressen per mitjà de llenguatges naturals (català, francès, etc.). Aquests solen complir una funció comunicativa molt acceptable però, a diferència de llenguatges formals (lògica, matemàtiques, etc.), en paguen un preu considerable pel que fa la seva imprecisió (ambigüitat, vaguetat, etc.). Aquests problemes es traslladen, per tant, a les normes i en poden arribar a dificultar la comprensió o interpretació. La vaguetat del llenguatge es dóna en relació amb les expressions generals, els substantius que no són noms propis, ja que sovint costa identificar l'abast exacte de certs conceptes pel que fa els objectes que denoten. Una subclasse de conceptes vagues és la formada pels conceptes essencialment controvertits* i ens preguntem si la 'violència', realment, pot ser un concepte d'aquesta classe. Hi ha alguna dificultat en la comprensió del seu abast en termes jurídics? Realment és tan controvertit identificar si va haver-hi 'violència' l'1 d'octubre?

D’entrada es fa difícil donar una resposta afirmativa a aquestes qüestions. Quan llegíem, per exemple, "los que se alzaren violenta y públicamente" o "por la fuerza" en el Codi penal, teníem una representació prou exacte de la seva referència. Ara bé. és evident, per tot el que està passant actualment, que hi ha hagut un interès en punxar metafòricament l'esfera del concepte 'violència', desdibuixa-ne tots els límits, estovar les seves característiques per poder estirar-les com un xiclet, dotar-lo d'un nivell de vaguetat que no li era implícit i, sota aquesta nova perspectiva, ara sí, convertir-lo en un concepte essencialment controvertit. Es tracta, doncs, segurament, del producte d’una voluntat que s’ha servit de l’elasticitat i la textura oberta del llenguatge oral, ja no per fer servir conceptes vagues, sinó per convertir en vague allò que no ho és a priori. Es podria al·legar que només un nivell de vaguetat original del concepte podria ser la condició de possibilitat per a dur a terme aquest exercici, però seria tant com acceptar que tots els conceptes parteixen d’un nivell de vaguetat inicial que impossibilitarien distingir quins són vagues dels que no ho són. La vaguetat mateixa seria un concepte vague. Per tant, crec que cal mantenir que ‘violència’ era un substantiu perfectament delimitat però que hi ha hagut una voluntat de col·locar una sèrie de fets controvertits a la zona de penombra del seu raig de llum conceptual. I enlloc d’afirmar clarament que els fets no queden il·luminats per aquest concepte i que estan radicalment fora del seu abast, ens preguntem si cal pensar de nou la connotació o intensió del concepte per salvar-ne aquest accident, el que constitueix una manipulació del llenguatge fora mida i que no acceptaríem amb conceptes formals més essencials, com ‘triangle’ o ‘circumferència’.

La ‘violència’, diccionari en mà, és una força o energia desplegada impetuosament (DIEC), que pot exercir-se físicament, sobre un mateix o sobre els altres, de manera que constitueix un abús, doblega una voluntat o produeix un dany. La seva substantivitat no és, per tant, essencialment controvertida, i forma part d’un univers formal, conceptual, delimitat. ‘Violent’, en canvi, implica violència, actuar amb violència o imposar quelcom per la força. La seva adjectivació, per tant, sí que cal anar a buscar-la a la realitat, ja que l’està qualificant, i és l’escletxa per on pot filtrar-se la vaguetat que s’ha descrit. De la mateixa manera, ‘violentament’, un adverbi la presència del qual només podria anar lligada a un predicat susceptible de descriure correctament la realitat i, per tant, de veritat o falsedat. Quan es demana si el concepte ‘violència’ és essencialment controvertit, doncs, es demana pensar si es tracta d’un concepte valoratiu (valor positiu o negatiu); si la seva estructura interna és complexa, de manera que permet criteris diferents que competeixen entre si per reconstruir el seu significat; i si, en darrer lloc, hi ha casos paradigmàtics, reals o hipotètics, per a la seva aplicació. En aquest sentit, atenent el context en què estem ubicant aquesta reflexió (els fets ocorreguts el setembre i octubre de 2017 a Catalunya i el seu posterior enjudiciament), es podria dir que s’ha abundat en la segona característica per tal que, efectivament, es tracti d’un concepte essencialment controvertit. El seu caràcter valoratiu és clar i l’existència de casos paradigmàtics també. Ara bé, és avui que s’ha dotat d’una complexitat ex novo la seva estructura interna, de tal manera que s’ha introduït nous criteris que han entrat en competició amb els criteris “estables” anteriors per tal de reconstruir el seu significat. I així, com qui afegeix sal a l’aigua, s’ha augmentat la densitat d’un concepte que forma part del nostre ordenament jurídic en llocs tan rellevants com en la definició de tipus penals molt greus (pel cas, articles 472 i 544 CP). Tota una temeritat.

----------------

* W. B. Gallie (1955). "Essentially Contested Concepts". Proceedings of Aristotelian Society (núm. 56, pàg.167-198). Els conceptes essencialment controvertits es defineixen per les característiques següents: a) Són valoratius, en el sentit que atribueixen als casos d'aplicació del concepte la possessió d'un valor positiu o negatiu. b) La seva estructura interna és complexa, de manera que permet criteris diferents que competeixen entre si per reconstruir el seu significat. c) Hi ha alguns casos, reals o hipotètics, que són paradigmes de l'aplicació d'aquests conceptes. Penseu, per exemple, en el concepte "crack", referit a un futbolista: implica un valor positiu, és difícil identificar exactament les característiques d'un "crack" però tots estem d'acord que Leo Messi n'és un (i qui no ho està és que té una percepció diferent de la realitat o no és competent en el llenguatge).