Ho aturem tot?

Mai es pregunta a la gent què és el que vol o el que necessita, què opina sobre el món o quines decisions s’haurien de prendre sobre temes realment importants però, de cop, per sorpresa de tothom, hi ha temes que no poden avançar si no és gràcies a la participació, la mobilització i la conscienciació de tothom (tabac, canvi climàtic). Això és perquè en realitat hi ha una certa consciència del poder que tenim les persones si fem les coses tots a la una. Aconseguir que els individus actuïn col·lectivament, en una sola direcció, no és molt difícil, és la principal alimentació del sistema (el Camp Nou, Inditex o la CocaCola en són bons exemples), el que és difícil és reorientar aquestes accions. És important, doncs, que tothom es cregui d’una vegada que a partir d’accions individuals és possible redireccionar la conducta col·lectiva. No només per la necessitat ingent que hauria d’imperar de donar pel cul a tot sistema establert, si no per tal d’acumular un poder més real. El poder que tenim avui en dia no és més gran per una mancança concreta concreta de poder en nosaltres, sinó per una falta de consciència; ara per ara, és un poder que no gestionem nosaltres i ens és al·liè.

Però, per què no reaccionem? Per què la majoria no fa cap reflexió i els que la fan, en general, acaben caient en un error important: creure que la culpa és d’algú en concret, un algú sempre impersonal que, d’altra banda, ens n’eximeix a nosaltres mateixos (els que manen, els de dalt, algú..., ells..., el poder econòmic, el poder... bla bla bla...). La culpa no és de ningú, aquesta figura impersonal que es fa servir, i que jo mateix he fet servir fa un moment, no és res més que la prova més fefaent que estem desorientats, que no ens adonem del poder que tindríem i no ens adonem que no podem esperar que un altre subjecte impersonal ens ho solucioni tot. El que no ens agradi ho hem de canviar, no hi ha alternativa, ningú ho farà per nosaltres. Hauríem de ser capaços de deixar-nos d’hipocresies i valorar d’una vegada per totes si el que estem vivint ens agrada, si el món tal com està ens complau o no. Perquè si la sensació general de la població arriba a la conclusió que no, que no ens agrada tal i com van les coses, aleshores aturem-ho tot, parem, “paren el mundo que nos vajamos”, posem-nos a treballar només aquest aspecte fins que es solucioni, deixem la feina, els amors, els estudis, les festes i, si cal, morim tots en l’intent, ja que hem decidit que, per viure en un món tal com està, no val la pena. Ara, si el feeling col·lectiu realment no ens porta a això, llavors és que les coses no ens semblen tant malament...