L'exercici de la violència legítima. Jo no aplaudeixo als cossos de policia.

La feina dels cossos de seguretat no és comparable a qualsevol altra. En primer lloc, per la seva naturalesa: l'exercici de la força. En segon, per la seva posició en la societat: es tracta del sector públic i, concretament, del poder coercitiu per a mantenir la mateixa societat en peu. Mentre no trobem la manera de conviure en una societat sense la seva presència, la seva feina ha de ser desagraïda. Les seves accions, les imprescindibles i necessàries, ni una més, i se n'ha d'exercir un control democràtic exhaustiu. Cap situació d'emergència justificaria oblidar-ho. El cas contrari és la derrota de la cultura de per la pau i la democràcia.

El 17 d'agost de 2017 els Mossos d'Esquadra van haver d'afrontar una situació d'emergència (potser de les més crítiques) com a cossos de seguretat de la Generalitat de Catalunya. La seva actuació s'ha considerat impecable i la societat s'ha bolcat en un estat de simpatia vers la seva figura. La civil, amb aplaudiments i flors; i la institucional, amb reconeixements explícits. No tinc cap motiu per afirmar que els Mossos actuéssin malament, desconec els detalls tècnics per valorar-ho. Tampoc per afirmar que ho van fer bé. Van haver de matar -"abatre", en diuen- a sis joves, alguns menors d'edat, per tal de dur a terme la seva labor i això, de bones a primeres, no pot ser motiu d'alegria i aplaudiments.

El pànic, el xoc d'un moment de terror i emergència, no pot justificar qualsevol cosa. L'actuació arbitrària dels cossos de seguretat és una de les que més por ens hauria de fer. Si decidim, com a societat democràtica, que és necessari tenir un exèrcit o un cos de policia, també democràticament s'ha de ser escrupolós amb les seves conseqüències i se n'ha de fer un control estricte. Al cap i a la fi es tracta de permetre a uns treballadors públics portar armes i utilitzar-les contra persones. Aquells que ens ubiquem ideològicament en la cultura de la pau ho hem de veure com un "mal necessari" i, per tant, no podem acceptar cap actuació per part dels cossos de seguretat que no sigui també estrictament necessària. I això és vàlid tant per una detenció o un escorcoll, que no acceptarem que es dugui a terme sense motivació (legal i tècnica), com quan es tracta de la vida d'una persona.

El Dret ha de garantir, entre d'altres principis, que tothom sigui considerat innocent fins que no es demostri el contrari i que pugui accedir a un judici just, sense indefensions. El codi penal, a més, és estricte pel que fa la imposició de penes. Entre d'altres, s'ha de demostrar la responsabilitat i la manca d'eximents, que vol dir, ras i curt, que un menor, per exemple, no pot ser responsable d'un delicte penal. Matar -abatre- a un sospitós o un delinqüent, no és una opció típica. Cap pena preveu la mort per compensar cap supòsit fàctic. Només es pot considerar la mort d'una persona quan la seva vida posa en perill de forma flagrant la vida d'altres. Ha de ser la darrera de les últimes decisions de totes les opcions finals. Això és molt difícil de ponderar en dècimes de segons i, evidentment, un Policia al final ha d'actuar i punt. I precisament per això cal un control tan estricte.

L'agost del 2017 se'ns va fer entendre que els Mossos d'Esquadra van actuar correctament però, com a societat, hem d'exigir alguna explicació més profunda. El relat que vam sentir sobre "l'abatiment del presumpte conductor de les rambles entre matolls" n'és el principal exemple. Abatre vol dir matar i presumpte vol dir no-culpable (o matar un innocent). Després d'una mort (de qualsevol, encara que sigui un presumpte assassí) la reacció democràtica adequada és valorar profundament l'actuació, fer els informes necessaris i que el govern i el parlament exerceixin el control rigorós d'aquesta labor de seguretat. En cap cas es pot entrar en una dinàmica immediata d'exaltació i enaltiment de la violència. Si posteriorment s'ha de condecorar, ja es condecorarà. O tot el contrari. Ara bé, la reacció que s'ha traslladat i ha capil·laritzat a la societat ("molt bé! han pelat els terroristes! felicitats! aplaudiments! flors!") personalment em fa angúnia i por.

Els cossos de seguretat, em sap greu dir-ho així, són un "mal" que, democràticament i amb responsabilitat, hem de suportar. "Hi han de ser" perquè no hem sabut fer una societat millor sense ells, però difícilment ens en podem sentir "orgullosos". Quan actuen, sigui quina sigui la intensitat amb què actuen, la societat ha de baixar el cap i sentir una certa "vergonya", ja que hem obligat a una persona a exercir la violència sobre una altra. És per això que JO NO APLAUDEIXO ALS COSSOS DE POLICIA. I repeteixo, no puc afirmar que la seva actuació fos errònia. No tinc elements per jutjar-ho. Però tampoc puc afirmar el contrari i, en tot cas, el seu "bon fer" és implícitament un "fer violent" que senzillament no pot ser aplaudit si no volem iniciar una cultura d'enaltiment de la violència, contraria a la cultura de la pau. No és una qüestió de manca de reconeixement a una bona feina. No és qüestió de si qualsevol de nosaltres hagués actuat o no de la mateixa manera (com he sentit dir a més d'un). Es tracta d'entendre que una bona feina d'un cos de seguretat implica l'ús de molta força, cosa que els hem d'agrair institucionalment però que no pot ser mai motiu d'alegria. Es tracta d'entendre que un funcionari públic d'aquestes característiques no és "qualsevol de nosaltres": està entrenat, precisament, per no actuar com ho faríem tu o jo, i la seva posició en la societat és molt més complexa.

Avui aplaudim els Mossos d'Esquadra i demà ens acabem convertint en un estat "orgullós" del seu exèrcit o els seus cossos de seguretat; "orgullós" de les actuacions valentes i violentes. O pitjor, un Estat que tolera el "tir a l'àrab" perquè, és clar, "vivim sota amenaça terrorista", o "corríem perill", o "va cridar Déu és gran", o "semblava ben bé que" qualsevol altre (in) justificació. Tot plegat, no us recordaria una mica a algun altre país...?