Una qüestió d'interpretació

Encara que acceptéssim que per sobre de tot, que a l'origen de tota legitimitat i tota legalitat, hi ha la sobirania nacional, la sobirania de tot el poble espanyol, tot i així, no deixa de ser un problema polític i interpretatiu. Encara que la sobirania vulgui representar-se com una mena de Geist col·lectiu, un ens indivisible com l'ànima cartesiana, tot i així, segueix sent un problema polític i interpretatiu. Si seguim el fil ontològic hem d'accedir a que, per sobre de tot, hi ha la sobirania nacional. D'aquesta en frueix una carta magna, una norma primera, la constitució, que regula el conjunt de drets, deures, llibertats i poders. Els ciutadans, que som part d'aquesta sobirania nacional, doncs, ens hem dotat d'un text que, al seu torn, ens reconeix i defensa el dret a manar-nos i dirigir-nos i estableix de quina manera hem de procedir si volem guiar el rumb de les nostres decisions en una direcció o una altra, això és, fer política. De tot això se'n desprèn que els ciutadans espanyols, en conjunt, hem decidit de quina manera ens volem tractar a nosaltres mateixos o com volem apropar-nos als nostres problemes.

El marc constitucional, doncs, es reconeix fruit d'un pacte de sobirania nacional i, al seu torn, determina les cures i els mètodes que podem practicar-nos quan apareixen anhels o diferències que, repetim, això no és altre cosa que la manera com gestionem els nostres conflictes entre individus i col·lectius o, més clarament, com fem política. La constitució, doncs, reconeix perfectament que existeixen individus i en protegeix una sèrie de drets essencials i n'especifica una sèrie de deures. També reconeix que existeixen associacions lícites entre els individus. Els diferents textos legals desenvolupen els règims d'aquestes associacions. Algunes són privades, d'altres públiques. Algunes amb afany de lucre, d'altres no. Algunes, fins i tot, s'arriben a dotar legalment d'institucions pròpies. La constitució també en regula, seguint el fil ontològic, el seu règim i existència.

Amb tot, doncs, la constitució reconeix perfectament que els individus i els col·lectius existeixen i que, aquests, es manifesten, opinen, en tenen dret! La llei de consultes no referendàries fa referència exactament a aquesta part ja regulada en el marc constitucional. Fa referència, ni més ni menys, a la potestat de consultar una part de la sobirania nacional sobre aquelles qüestions que són competència de la Generalitat i, aquí, és on rau la qüestió interpretativa. L'article 149.1 CE detalla les matèries que són competència exclusiva de l'Estat i sobre les que, seguint aquest joc ontològic legal, la Generalitat no podria preguntar amb una consulta no referendària. Però cap de les 32 matèries que s'hi detallen fa referència a la sobirania nacional. La primera, certament, fa referència las condiciones bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols en l'exercici dels drets i en el compliment dels deures constitucionals, però Catalunya no pretén modificar aquesta qüestió, el que pretén és deixar de formar part d'aquesta igualtat. El segon, potser, fa referència a la nacionalitat i el seu règim jurídic, però és que Catalunya tampoc pretén modificar aquesta qüestió, pretén desentendre's-en. El trenta-dosè, potser el més proper al xoc de competències, fa referència a la convocatòria de consultes populars per via del referèndum, però ha quedat clar que la llei de consultes no dota el Govern de la Generalitat de la potestat de convocar cap referèndum. La diferència és clara, en aquest sentit, un referèndum es caracteritza per ser vinculant i una consulta no ho és. La matèria, segons el meu parer, no pot modificar la qualitat de consulta i convertir en referèndum, ja que hi ha tota una qüestió processal que segueix ambdós mecanismes que els diferencia clarament. El referèndum vincula les decisions properes del Govern. La consulta, no. Després d'una consulta popular no referendària el Govern té potestat deliberativa i decisòria. La consulta, doncs, no és una forma política de participació directa dels ciutadans. El referèndum sí. És cert, doncs, que a la Generalitat no se li ha reconegut la potestat de regular per via conslutiva ni referendària la sobirania nacional espanyola, però és que a l'Estat espanyol tampoc. Cap dels 32 punts s'hi refereix directament.

L'única manera, doncs, per arribara modificar l'article segon de la Constitució, el que faria referència a la sobirania nacional, és mitjançant els procediments del Parlament espanyol (Congrés dels Diputats i Senat). Així, qui pot tenir la iniciativa per a dur a terme aquesta modificació? Els mateixos diputats i senadors a través dels seus grups parlamentaris, clar. Qui més? Els parlaments autonòmics i presidents autonòmics, que poden presentar propostes per a debatre al Parlament. Per tant, el Parlament català i el Govern de la Generalitat tenen la potestat de traslladar aquesta qüestió a debat però, evidentment, no poden fer-ho si no és en representació d'una voluntat de fer-ho, la voluntat dels ciutadans a qui representen. La consulta no referendària, doncs, ha de servir per aclarir si hi ha una majoria de ciutadans catalans que estan disposats a emprendre els camins legals necessaris per a dur a terme una modificació tan substancial del text constitucional. D'aquí la seva legalitat. Els catalans tenim reconeguda la potestat, de manera legal, de dirigir els nostres governants perquè duguin a termes les seves accions de govern i la consulta ha de servir per això. Per guiar-nos, per decidir quina cura volem aplicar a les nostres inquietuds, per decidir quines són aquestes inquietuds. En cap cas, aquesta qüestió, xoca per a res amb cap article constitucional.