Desigualment responsables

La nova campanya pel reciclatge de la Generalitat va provocar que un nen i una nena em diguessin ahir a la "tele" amb to impertinent: "Tant costa? No tens espai a la cuina per la brossa? Al final no hi haurà espai al món per tanta brossa!". Jo ho entenc, de veritat. Com a usuaris, com a ciutadans, com a consumidors, tenim una força i un poder de canvi que, de tant en tant, cal anar removent per tal de fomentar noves actituds i nous paradigmes en la societat. Però arriba un punt que, en conjunt, perdem una mica el nord. La imatge d'un món apocalíptic absorbit per les deixalles és esgarrifosa, però us asseguro que si mai hi arribem, si tan sols ens hi encaminem, no deixaré que cap criatura impertinent insinuï que és per culpa meva.

Perquè, com aquest, tants altres exemples: que si vigila els productes que compres, la seva traçabilitat; que si compta amb les verdures i el comerç de proximitat; que si les condicions de treball dels productors de la roba que portes; que si la violència i la sang que porten els nostres aparells electrònics; que si cuida la natura o posa una ampolla a la cisterna del vàter per no gastar tanta aigua. Darrerament, a sobre, encara s'està posant de moda afegir a la catequesi aquesta idea que tots plegats som idiotes: que votem malament quan venen eleccions; que no sabem relacionar-nos amb les nostres parelles sentimentals; que no sabem parlar amb la resta de la humanitat perquè estem tot el dia a les xarxes socials vivint una ficció; que ens empassem continguts de televisió escombraries, que no llegim prou i ens tornem tontos, etc. 

"Everyone is stupid except for me", Homer Simpson estirat al sofà

Tenim una certa tendència a quedar-nos astorats amb les deficiències del món i, immediatament, culpabilitzar-ne la gent del nostre voltant. Un posicionament que, per força, implica que la nostra manera de ser i d'actuar és bellíssima, en comparació amb la dels altres. "És que la gent és idiota" és, potser, un dels pensaments més estesos. Mai mirem qui ens hi torna, d'idiotes. Com a bons cristians, preferim llançar-nos retrets morals els uns als altres abans de dubtar de la llei divina i preferim col·laborar en la caça de bruixes abans que enderrocar la santa inquisició. 

A veure, aturem-nos un moment, fem un exercici de doble consciència social. No deixem de pensar en el nostre poder col·lectiu com a societat (d'acord!) però podríem, pot ser, repartir una mica millor el linxament que estem produint a la nostra consciència individual. No oblidem allò de "pensa globalment, actua localment", però no deixem que es converteixi només en un mantra ètic: convertim-lo, poc a poc, en un camí polític. No afluixem amb la idea del nostre poder com a consumidors, però no ens tractem a tots d'idiotes o ens culpabilitzem per les vides que portem (que ens deixen portar!). Siguem més conscients que tenim un poder polític, que podem decidir com es fan les coses, qui pot fer-les, qui és responsable de les virtuts o els desastres, què prenem i què donem i, per sobre de tot, com volem que sigui la nostra vida al món.

"Don't kill the messenger"

El nostre comportament com a societat és fruit directe de decisions i accions dutes a terme per gent que té nom i cognom, no és l'atzar o la fortuna. Així que comença a ser hora d'agafar la paella pel mànec i fer política.

Si el glaç del pol nord es desfà, si el món és un gran contenidor de residus tòxics, si hi ha explotació laboral infantil, índexs de desenvolupament humà baixíssims, tenim ansietat pel consum o els nostres països estan governats per un tirà; la culpa no és de la gent (-idiota! malvada!-), que es passa els trajectes de tren mirant el telèfon mòbil (-enlloc de dissertar d'art, literatura i política amb desconeguts com es deuria fer abans de caure en la barbàrie dels smartphones...-), ni d'aquell que un dia no va separar la brossa a la cuina de casa. No fotem.

Hi ha qui és responsable d'aquestes coses i hi ha qui no. Si es vol (sempre trobaríem el lligam indirecte entre unes accions i una altres) deixem-ho en què hi ha qui és molt directament responsable i, després, tota la resta de la gent que ho és molt indirectament. Hi ha qui té els mitjans per a produir canvis a gran escala, d'un sol gest, prement un sol botó, qui acumula recursos i en disposa com vol, i després venim tota la resta, que hauríem de dedicar tota una vida d'hàbits i accions per incidir de manera irrisòria a l'esdevenir de les coses.

Jo no decideixo tenir la casa plena d'envasos per reciclar. Jo vaig al supermercat i m'ho trobo tot envasat dins d'un envàs d'envasos. D'acord, potser he de reciclar, però comencem per dir a l'envasador que no envasi tant, no? Potser seria més eficaç.

I si posem una mica les coses a lloc i comencem a repartir responsabilitats de forma equitativa? I si ens posem a jutjar, a legislar, a fer política?

Gestos valents

El nostre poder com a individus va més enllà del poder com a consumidors. Som éssers polítics i racionals i, per tant, tenim el poder de decidir sobre totes les coses. Totes vol dir totes. Llevat de la rotació de la terra o la temperatura del sol, el que es passa al món avui pot seguir sent així demà o pot no ser-ho. I de la mateixa manera que els tirans de totes les èpoques han anat a caçar les seves bruixes amb nocturnitat, els ciutadans sobirans dels pobles del món hem de poder picar a la porta dels responsables, a trenc d'alba, i comunicar-los, sense preguntar, que no cal que apareguin més pels seus despatxos, que ningú els hi espera, que ens transferim els seus béns (provisionalment o permanent), que tenim molta feina per fer i ells, vists els resultats, sobren.

I sí, no cal amagar-se'n d'això: si cal, es nacionalitza; si cal, s'expropia; si és necessari, es multa, es jutja, es condemna; si la societat ho necessita, es grava. S'ha de fer el que faci falta! No ens ha de fer tanta por fer allò que dicta el sentit comú, quan tots els indicadors t'estan dient com són les coses.

Si al sector energètic o al de les comunicacions hi ha oligopolis, s'ha d'aturar. Si hi ha multinacionals directament responsables de grans percentatges d'emissions contaminants, s'ha d'aturar. Si hi ha multinacionals que s'aprofiten de condicions laborals execrables arreu del món, s'ha d'aturar. Si sabem que els bancs i les borses ens han pres gairebé tota la sobirania, ens hem d'empoderar. Si coneixem l'estat actual de repartició de la riquesa i veiem que no té cap sentit, Robin Hood!. Si els mitjans ens ofereixen escombraries audiovisuals i patim d'una ansietat horrible produïda per la publicitat, el consum o les noves formes de comunicació, expliquem-ho "educadament" a les empreses que ens peixen amb deixalles.

En definitiva, no s'hi val a apel·lar constantment a la nostra consciència, la nostra solidaritat i la nostra responsabilitat. Som desigualment responsables. Uns pocs estan vivint, fent i desfent molt per sobre de les nostres possibilitats. I, com que som conscients que tot això ha de canviar ben aviat, que el model de vida actual és totalment insostenible, hem d'oferir un pla de reparació a curt termini als responsables de veritat que els eviti la forca (que seria la mesura adient), i posar-hi solució.

Arreglar el món és començar a per fer política. Mentrestant, deixem la moral pels ateus -que sempre parlen de déu- i no ens tirem els plats pel cap els uns als altres. I no, no em sentiré malament si un dia no reciclo un envàs o si no us dirigeixo la paraula, companys del món, quan agafo el tren el matí, que va molt a petar de gent i en tinc prou amb enfilar-me entre les vostres aixelles, buscant un forat d'aire per respirar, i evadir-me entre les escombraries que trobo per les xarxes socials a través del meu smartphone assassí.