El dret a l’habitatge (I). Negligència dels poders públics

L’Estat social i democràtic de Dret que pregona la Constitució estableix que tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat (article 47 CE). Tot i tractar-se d’un dret reconegut a la Declaració Universal de Drets Humans (article 25 DUDH), inherent doncs a la consideració d’ésser humà, la Constitució l’ubica dins els principis rectors de la política social i econòmica [1] i, per tant, no el considera com un veritable dret subjectiu que hagi de ser tutelat pels poders públics, sinó un dret que es configura, limita i resulta d’altres drets i obligacions. Així, es pot dir que el Dret a l’habitatge gaudeix d'un reconeixement constitucional en un sentit ampli, no en el sentit estricte que sovint tenim en ment o desitjaríem.

Així i tot, els diferents governs han negligit en la tutela d’aquest dret i s’han recolzat en el mercat i el dret a la propietat per garantir l’accés a l’habitatge, amb els nefastos resultats que això ha comportat. De fet, aquesta opció ve d’antic i, aleshores, més que d'una deixadesa de funcions es tractava d’una vertadera estratègia política. José Luis Arrese, el primer ministre d’habitatge del règim franquista (1957-1960), expressava la màxima que ha marcat el destí del país: volem un país de propietaris, no de proletaris –si són propietaris deixaran de ser proletaris-. Així, des dels anys seixanta que els espanyols es converteixen en propietaris massius de forma progressiva, deixant enrere xifres d’accés a l’habitatge per arrendament que rondaven el 60% a Barcelona o Madrid. S’obria la veda a l’especulació immobiliària i, aquesta, segueix essent el segell propi –marca Espanya-. Segons dades de 2011, a Catalunya el lloguer representava un 26% de l’accés a l’habitatge, però en zones com el Vallès Occidental o el Baix Llobregat la xifra rondava el 16% [2]. El 2021 tindrem dades actualitzades del règim de tinença dels habitatges però, més important que aquesta xifra, cal posar l’accent en la facilitat que s’ha donat a empresaris, bancs i fons d’inversió per fer-se amb la major part dels rendiments que deriven de l’exercici del dret a l’habitatge. Cal recordar, en aquest punt, que el mateix article 47 de la Constitució explicita que los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias [...] para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación i que la comunidad participará en las plusvalías que genere la acción urbanística de los entes públicos. La forma en què es dona compliment a aquest mandat constitucional és, doncs, intuïtivament qüestionable, malgrat la jurisprudència del TC que, fins ara, n’ha avalat totes les pràctiques.

L’habitatge, doncs, a la vista del tracte jurídic que n'han fet els poders públics, no és un dret sinó un objecte, una mercaderia. Un producte que gaudeix, això si, d’alguns règims de protecció especials (el concepte de residència habitual, per exemple, apareix en molts àmbits legislatius i confereix excepcions civils, penals o tributàries). I més rellevant encara és el tracte especial que reben aquells actors que es dediquen a l’explotació de les rendes immobiliàries [3]. Els espanyols dediquen un percentatge elevadíssim de les seves rendes a l’habitatge (un 46%, per exemple, pels qui perceben fins a 1.000 € nets mensuals i gairebé un 50% pels menors de 30 anys [4]). Això suposa, entre d'altres coses, una gran limitació en la capacitat de consum –o que el consum es concentri en les rendes immobiliàries i els productes financers per a accedir a l’habitatge (propietaris i banquers)- i una gran limitació en el poder adquisitiu i la capacitat d’estalvi (sobretot dels més joves). Per contra, a l’altra cantó d’aquesta desajustada balança, ens trobem amb beneficis fiscals desmesurats per a les empreses que es dediquen a la inversió immobiliària –parlem, en molts casos, de tipus reduïts fins a l’1% (LIS [5])-. L'habitatge és, doncs, una mercaderia molt rentable.

D'aquesta equació n’ha resultat un fet incontestable: cada cop és més difícil accedir a un habitatge digne o fer-ho en condicions dignes. És gairebé impossible fer-ho fora dels cercles de consum de productes financers (hipoteques) i molt difícil fer-ho a través del lloguer, que manca de la regulació necessària per convertir-se en una alternativa viable a l’exercici del dret a l’habitatge. A això dedicarem el proper article.

---

[1] Capítol tercer, Títol Primer, Constitució espanyola

[2] Idescat (2011).

[3] No es pretén valorar si els poders públics aconsegueixen efectivament evitar l'especulació amb el sòl o el grau de participació de la comunitat en les plusvàlues generades per l'acció urbanística. Es constata, si més no, que l’habitatge és una mercaderia amb la que actualment s’especula. Pel que fa a la noció de rendiments íntegres del capital immobiliari: article 22.1 de la LIRPF, l’article 61.3 del TRLRHL i els articles 6-8 i la DT 1a. del RDLeg 1/2004 (Llei del Cadastre).

[4] Idescat (2017)

[5] Ley 27/2014, de 27 de noviembre, del Impuesto sobre Sociedades.