Una història de sexe

¿Qui s’atreviria a sostenir que el sexe, la lividesa que engreixa tots els engranatges socials, no és un element transcendental i un nucli central de la seva vida? ¿No hi és present, en certa manera, en grans moments de qualsevol biografia? ¿No forma part de moltes de les desgràcies? ¿Qui no s’ha trobat, de sobte, amb la imatge d’algun dels seus objectes de desig en les situacions més inhòspites? ¿Qui no n’ha fet un tema de conversa, amb major o menor detall o insistència? Jo no me’n considero un expert, en el sexe, ni des d’un vessant objectiu, acadèmic, ni des d’un vessant subjectiu. Es podria dir, si més no, que l’he tastat. He viscut una petita història de sexe que no vull oblidar, jo que ho oblido tot, i de la que n’he après coses –sobre mi i sobre els altres-, que també vull registrar. La lliçó més important, allò que més feliç m’ha fet aprendre, és descobrir que no existeixen dos sexes iguals. El sexe no és una activitat tancada, uniforme, amb regles establertes, en què hi ha bons i mals jugadors, que es practica amb diferents persones. Es tracta més aviat d’una activitat oberta, en constant desenvolupament, sense regles heterònomes, en què el més important són les persones que hi estan implicades i, per descomptat, un mateix. Això sí, el sexe –des de la perspectiva de l’activitat humana, no la biològica reproductiva- és una activitat cultural, de manera que se circumscriu en l’esfera moral, el regne dels éssers humans. N’absorbeix els axiomes i, per tant, no és possible pensar o parlar de sexe des de fora d’una cultura humana. Des d’aquesta perspectiva, hi ha tants sexes com combinacions de persones podrien donar-se. I qualsevol abstracció d’aquest fenomen és, per tant, reduccionista i imprecisa. Per tant, pel que fa aquesta esfera moral, no és possible agafar paper i llapis i parlar de sexe, només es pot parlar del propi sexe. De la mateixa manera, tampoc és possible comparar el sexe. Tot i que sembli una afirmació discutible, no hi ha un sexe millor i un de pitjor. No, com a mínim, entre persones diferents. És clar que amb una persona es pot tenir relacions més o menys satisfactòries, però no sóc capaç de trobar una escala objectiva d’elements que em permetessin comparar els companys sexuals entre ells. Cada company, cada companya, tota persona amb qui m’he relacionat, m’ha explicat una història diferent sobre qui és i m’ha permès explicar-li la meva, en menor o major grau. ¿I l’amor? L’amor ho és tot en una història de sexe. L’amor a un mateix, en primer lloc. Una història així parteix sempre d’un amor propi. Només qui sap estimar-se pot aprendre a estimar. I el sexe, el fenomen moral al que em referia, és un sexe en què l’amor ha de poder ser mesurable. Encara que sigui per la seva absència. Fins i tot un sexe amb fàstic o rancor porta una càrrega d’amor cap a un mateix i un sentiment de rebuig cap a un altre. No existeix el sexe asèptic moralment, el sexe de laboratori, el sexe sense cap conseqüència. Només podem parlar de sexe si aquesta activitat produeix plaer o rebuig. Òbviament, el més desitjable és que el sexe sempre sigui plaent en tants sentits com sigui possible, però el desitjable no sempre és el possible i no tothom està fet amb el motlle exacte dels teus desitjos. El sexe, doncs, més que a un joc, a un esport o a una conversa, s'assembla més a la música. ¿Què és una peça musical? ¿És allò que compon una persona amb el seu pensament? ¿Allò que s'escriu en una partitura? ¿És la peça enregistrada en un disc? ¿És la seva representació pública? ¿El moment que es viu quan es canta amb els amics? ¿Per què composem cançons? ¿Per què ens agrada cantar-les? La música és tot això, el pensament, l’escriptura, l’enregistrament, la reproducció i l’activitat conjunta. Tot a la vegada i cap d’aquestes coses per si sola. I si m’he de quedar amb algun d’aquests vessants, escullo cantar una cançó amb algú. La seva veu i la meva. És igual si s’afina més o menys. Descobrir que hi ha una melodia que ens agrada, dedicar-nos un somriure còmplice i cantar, sense cap altra norma o censura que el tempo i la melodia a la que els cors ens empenyin. Arrencar quan es vulgui, parar quan es vulgui i gaudir d’un so únic, tan irrepetible com els nostres timbres de veu junts, impulsat per l’estat d’ànim en què ens trobem, sense més judici que el del nostre sentit de l’oïda.